Al cementeri municipal de Gandia, just als peus d’una de les fosses comunes del franquisme, el temps semblava haver-se parat. Però aquest dijous, després de dècades de silenci, quatre noms han tornat a la llum: Manuel Martín (33), José Giner (31), Antonio Orengo (42) i Manuel Castillo (36). Quatre històries que, per fi, deixen de ser absència per convertir-se en memòria recuperada.
L’escenari no era qualsevol. Famílies, representants institucionals i membres de l’associació es reunien exactament damunt del lloc on es van trobar les restes. Baix els seus peus, encara, podrien quedar al voltant de 40 persones soterrades, amagades baix els nínxols construïts dècades després. La càrrega emocional era evident des del primer moment.
“Si ens veieu plorar és perquè estem supercontents. Hui són tot llàgrimes d’alegria”, afirmava Alicia Izquierdo, posant paraules a una sensació compartida. Perquè, tot i el dolor acumulat, el que es respirava era alleujament.
El relat s’ha anat cosint amb les veus de les famílies, que han parlat des d’un lloc molt íntim. Núria Martín ho feia com a presidenta de l’associació, però sobretot com a neta de Manuel Martín. Amb la veu trencada, reconeixia que el moment era difícil d’explicar: “Després de tantes dècades d’oblit, de silenci i de lluita, per fi l’hem recuperat… podrem tancar el cercle”.
El seu avi havia sigut afusellat el 31 d’octubre de 1940 amb poc més de trenta anys. La seua història, reconstruïda amb fragments de memòria familiar, parla d’un home implicat en la República, perseguit, detingut i finalment executat després d’un intent fallit de fugida col·lectiva. “Sabíem el que s’esperava, perquè allà tots eren afusellats”, relatava.
Després, Isabel Orengo evocava la figura del seu avi, Antonio Orengo, llaurador de Beniopa, afusellat amb 42 anys i tres fills menuts. La seua intervenció ha sigut una barreja d’alegria i dol: “Molta alegria i al mateix temps molta tristesa… perquè els seus fills no han pogut veure com el recuperàvem”.
El record familiar conserva escenes de duresa: “La meua avia va vindre en un burret per poder arreplegar el cos, i la van tirar fora, no la van deixar… i el van tirar a la fossa”. Paraules que, dites allí mateix, prenien una major dimensió.
També des de Beniopa arribava la història de José Giner, explicada pel seu net, Josep Lluís Giner. Ell ha parlat d’una espera llarga, però necessària: “Estos anys d’espera… han sigut molt llargs, però també molt emocionants”.
El seu avi, vinculat a la Federació Anarquista Ibèrica, va ser delatat i executat en la mateixa saca del 31 d’octubre de 1940. Entre els records que han passat de generació en generació, un destaca amb especial cruesa: “Portava la camisa totalment abotonada, intentant amagar la pell amorotada dels colps que havia rebut”.
La quarta identificació, la de Manuel Castillo, connectava amb una altra realitat: la de qui va ser afusellat només dos mesos després d’acabar la guerra, el juny de 1939. El seu net, José, descrivia el que ha significat viure quasi un segle amb la incertesa: “Són 90 anys… és una ombra que sempre ha estat a la nostra casa”.
La família conserva encara una carta escrita des de la presó, “com si fora el detall més important per a mi”, explicava. Un objecte que ha mantingut viva la memòria durant generacions.
Tot i l’alegria del moment, cap de les intervencions amagava la part amarga. Perquè, mentre quatre famílies poden començar a tancar el dol, moltes altres continuen esperant.
La fossa, parcialment excavada, guarda encara desenes de cossos. Les dificultats tècniques, administratives i econòmiques han frenat els treballs en diferents moments, allargant un procés que ja de per si és lent i dolorós. “Esta ferida, la democràcia l’ha de reparar, ja no es pot esperar més”, reclamava la presidenta de l’associació.
Des de l’equip arqueològic, Miguel Mejías recordava que el que està en joc va més enllà de la investigació: “Tot això es fa per identificar les víctimes… és una qüestió de drets humans”. També advertia de les dificultats: no sempre és possible identificar tots els cossos, però l’objectiu és continuar fins on siga possible.
L’acte s’ha tancat amb la recuperació per a quatre famílies i la consciència que el treball no ha acabat.
“Hui els vostres avis són els avis de totes i de tots els que encara estan esperant”, ha dit Izquierdo.
I mentre les llàgrimes continuaven —esta vegada, d’alegria—, el cementeri de Gandia guarda encara, baix terra, moltes històries per contar.
Treballs de recerca
El treball per localitzar i exhumar les fosses del cementeri de Gandia va començar de manera formal al voltant de 2017-2018, amb les primeres investigacions, contactes amb famílies i la recollida de testimonis que permeteren iniciar la recerca. En aquesta etapa inicial va tindre un paper destacat Nahuel González, impulsant les primeres gestions institucionals per activar el projecte. No obstant això, no va ser fins al 2022 quan, ja baix la continuïtat del treball institucional amb Alicia Izquierdo, es van impulsar les primeres campanyes d’excavació, després de constatar que fins i tot la ubicació exacta de les fosses era incerta. Les primeres prospeccions van resultar negatives i van servir per descartar zones. Ja en la tercera campanya, entre març i juny de 2023, es van poder localitzar finalment les fosses i iniciar les exhumacions, tot i que els treballs es van haver de paralitzar parcialment per risc Manuel Martín, José Giner, Antonio Orengo i Manuel Castillo a causa dels nínxols construïts posteriorment. En aquesta fase es van recuperar 24 cossos i restes de tres més, i posteriorment, amb noves subvencions i el treball de laboratori, s’ha avançat en la identificació genètica, que ha culminat ara amb els primers quatre noms confirmats.