A Benissa, el poble al que vam nàixer i vam passar la nostra infància i joventut, des de fa molt de temps, cada any se celebra un acte en memòria de la República i dels brigadistes que van morir a l’hospital de guerra que atenia els ferits d’aquella injusta contesa. Allà van morir molts joves que des de lluny van vindre a defensar els valors democràtics de la Segona República.

Els seus cossos quedaren entre nosaltres per sempre i, encara que el règim franquista volia que el poble oblidés els seus noms i també la seua existencia, alguns veïns, entre els quals es trobaven els nostres pares, no ho van permetre. Ara reposen a una tomba digna, i cada any els rendim homenatge. Fa uns anys la meva germana, i jo mateix, vam llegir aquest text recordant les vivències de la nostra infantesa.

No és just oblidar

Han passat molts anys. Nosaltres érem molt menudes i acompanyàvem els nostres pares al cementeri. Allí estaven soterrats els familiars que el pas del temps s’havia anat enduent. A molts no els havíem conegut, però els nostres pares ens contaven qui eren i com eren quan estaven entre nosaltres. Sí, allí estaven els seus noms i les dates del seu naixement i de la seua mort… però també portàvem flors a un espai sense noms i sense dades. Ningun escrit recordava als que allí romanien sepultats en la terra.

«No són familiars nostres, (ens deien) van arribar d’altres països, eren molt jóvens. Van vindre per a ajudar a La República. Volien, com nosaltres, que este fora un país lliure. Que les desigualtats entre els hòmens anaren desapareixent a poc a poc. Que tots tinguérem les mateixes oportunitats.»

Ens emocionava escoltar la història. «Van perdre la vida defensant els seus ideals i estan ací sense res que ens recorde qui van ser. «Ells, com nosaltres, van perdre la guerra i els perdedors, sembla, no tenen dret a la memòria»

Un dia, mentres posàvem flors, els nostres pares ens van contar que sobre aquell espai mut hi havia una estrela de tres puntes esculpida en pedra, però que algú la va trencar quan s’acabà la guerra. Els perdedors (ens van dir) han deixat d’existir, no sols en les cunetes, també al nostre cementeri.»

I així van anar transcorrent els anys. En dates assenyalades, com el 14 d’abril, els oferiem un xicotet homenatge de record. Algunes vegades, a l’arribar, ens trobàvem amb que algú ja havia deixat flors fresques. Altres veïns de Benissa, indubtablement, compartien els nostres mateixos ideals i sentiments.

Al nostre país, després de la llarga dictadura, es va restaurar la democràcia i amb ella es van legalitzar els partits polítics. Les flors van començar a anar (per fí) lligades amb cintes roges, grogues i morades. Poc després va començar, gràcies a alguns què hui esteu ací i a altres que també ens han deixat, a recuperar-se tot allò que els vencedors van pretendre ocultar… i van arribar els primers homenatges i escrits reparadors de la injustícia i el silenci.

A l’any 1996 van arribar a Benissa de terres llunyanes alguns dels supervivents d’aquella guerra injusta. Molts de nosaltres varem tindre l’honor d’acompanyar a Egon (un dels brigadistes danesos que va estar ferit al nostre hospital de guerra), en la visita als seus companys soterrats a Benissa.

La nostra mare sentia un profund dolor. Ben a sovint mostrava la seua tristesa al vorer que els jóvens que havien perdut la vida defensant la legalitat republicana seguien soterrats sense cap honor i sense que es recordaren els noms dels que havien sigut capaços d’entregar la seua vida per una causa tan justa.

(Ens deia) «Açò no pot seguir així, he d’aconseguir que en el nou cementeri se’ls dedique un monument que reconega la seua generosa conducta»… i eixe va ser el principi del que ara veiem ací. Va insistir sense parar i, governara qui governara, demanava que l’Ajuntament cedira un espai on depositar les seues restes. Poc després va ser el Partit Socialista de Benissa qui va recaptar fons per a pagar este panteó que porta els seus noms i eixa frase tan bonica, que ens va regalar l’oncle Bernat i que representa els seus ideals.

En un plenari municipal es va reconéixer l’interés que la nostra mare havia posat per aconseguir-ho. Poc després va rebre, emocionada, l’escrit en el que es donava compte que tots els partits que en aquell moment formaven part de la corporació accedien a la seua petició.

Per fi descansaven en un lloc digne. S’havia esculpit en pedra una bandera de tres franges però faltaven els colors i l’amic Jordi Cantó es va encarregar de posar-los.

La nostra mare ja començava a esborrar els seus records més pròxims, però mantenia els remots. Volia vindre al cementeri i s’emocionava al veure la bandera. «Es la nostra bandera» – deia-. La veieu? – A eixos xics els vaig conéixer, ací van quedar els que van morir, lluny de les seues famílies. Els pares i els germans potser mai van saber què va ser d’ells. No vull que els oblideu mai. Preocupeu- vos de que el panteó estiga net i tinga flors. Les seues famílies no poden vindre a visitar-los»

Van passar més anys i la seua memòria va anar esborrant-se més i més. Fins i tot va arribar un moment en què mostrava la seua convicció que la República havia aconseguit véncer a l’exèrcit feixista. «Menys mal que la República va guanyar la guerra, deia. “Hauria sigut espantós veure tirats per terra tants ideals.»

Ja feia temps que nosaltres havíem decidit contestar que sí. No voliem que aquella il•lusió desapareguera i els fantasmes de la postguerra tornaren a la seua memòria.