Està clar que tindre un rei llueix molt en moltes circumstàncies, com es demostra cada any al missatge de Nadal que dona pas a les festes. I si és una família completa amb reina, princesa, infanta, pare, mare, germanes, cunyats, nebots, etc., molt més encara.

Podem veure les fotos de tots ben somrients estiuejant a les Balears o passejant-se pel Palau de la Zarzuela, podem escoltar-los en documentals familiars i seguir-los en recepcions, visites, viatges, finals de copa de futbol i presentacions de premis. Què passa si la cosa es complica? Bé, un rei també té la seua funció, que no es diga: Si hi ha una greu crisi territorial a Catalunya el podem traure vestit de capità general dels exercits amb cara seriosa llegint un manifest per amenaçar al poble. La Constitució diu que l’exercit (i ell el primer com a comandant en cap) és garant de la unitat i integritat nacional. No importa si aquest concepte es va posar originàriament a les lleis per a defensar una nació d’una agressió externa, es pot emprar contra el seu propi poble.

Si pillen algun membre de la seua família en un delicte, se li aparta de les fotos i se li lleva la pagueta, com es va fer amb el seu cunyat Urdangarín. I si el pillat és el propi rei nomenat en una herència fosca i bruta del sempre entranyable i fester Juan Carlos, es fa el mateix amb ell i de pas es diu que es renúncia a aquest diners, com si no en tingueren d’altres ben foscos (no us sona això de jo no sabia res, senyor jutge?). En que quedarà això? En una més de tantes altres, amagada i oblidada. La corrupció borbònica és consubstancial a la seua existència. No s’enganyeu, si ja no podia continuar el pare van posar al fill i quan no done per més, serà la filla, té igual ú que altre, es tracta sobretot de conservar la institució secula seculorum.

I en això estàvem quan apareix el Covid-19 a acabar d’enredar-ho tot. Dos articles recents i ben diferents sobre la monarquia, corrupció i el discurs del rei ens han dut als republicans de la Safor a fer-nos algunes reflexions.

D’una banda, Ignacio Varela, en una columna d’opinió al diari El Confidencial el dia 19 de març, en referència al discurs de la nit anterior de Felip VI, diu: No es podia esperar del Rei una solució, ni tan sols consol. Ell va oferir senzillament companyia, tristor compartida i un grapadet de paraules raonables. Mentre, en certes ciutats li contestaren amb la radical impertinència d’una perolada.

Creu l’autor que el poble el que necessita és l’acaronament d’un pare o monarca i no propostes per a l’esperança? No hauria de defendre els seus súbdits per impedir el cruel triatge de qui pot viure i qui no, en funció dels recursos disponibles?. Què fa un rei a més d’eixir en la televisió dient obvietats repetides d’altres discursos, en un missatge buit, sense cor ni fonaments? O només està per a figurar quan les coses van bé i reprimir quan venen les roïnes?.

Set minuts de discurs paternalista obstinat en amagar la realitat. No va haver-hi ni una, ni mitja, ni cap paraula per respondre els problemes de corrupció que suren al seu voltant. Hauria tingut que exigir la màxima fiscalització i claredat sobre les fraudulentes gestions de la casa reial, de sa casa. Reclamar això tan evident és ser un radical impertinent?

Per altra banda, el catedràtic de Dret constitucional Javier Pérez Royo escrivia al diari Público: La monarquia ha sigut i segueix sent el principal problema de la història constitucional d’Espanya. Sempre s’ha considerat prèvia, obligatòria i limitativa per al poder constituent del poble espanyol. Mai no hem pogut decidir sobre això.

Efectivament, com diu el professor, estem davant d’un problema polític primer, i ara també judicial. Ah no, la sagrada inviolabilitat del monarca …

Ja n’hi ha prou d’institucions caduques per damunt del bé i del mal. No volem ser súbdits en mans de la benevolència d’una Cort tan anacrònica com inoperant per als interessos del poble. Volem triar als nostres representants, volem elegir al nostre cap de l’Estat, i sobretot, volem fer-los fora quan no ho facen bé. És així de simple i totalment necessari per a la higiene democràtica de la nostra societat. En els temps que vivim i més que mai, no hi ha lloc per a la foscor.

Salva Sanchis. President de l’Associació Republicana de la Safor