La història està plena d’actes de barbàrie cultural. La destrucció definitiva de la biblioteca d’Alexandria al segle IV o el bombardeig de la Biblioteca Nacional de Bosnia-Herzegovina en Sarajevo, el 1992, són alguns exemples. La crema de l’Arxiu Municipal de Gandia en la guerra dels dos Peres (1364), la destrucció de l’Arxiu Ducal durant les Germanies (1521) o les més recents desastres de 1936 són tan sols alguns dels exemples entre molts possibles.

Per això mateix, crec, ens hem de felicitar per l’existència d’uns arxius municipals, com els de Gandia, Dénia o Alcoi, que no solament creixen per impuls natural (per la documentació que genera el govern local) sinó que, a més a més, han pogut i sabut incorporar altres arxius de notaris, d’empreses, d’escriptors i fins tot donacions més humils que es basen en una cosa tan important com és la confiança, com també en el desig de perdurar i formar part de la memòria col·lectiva.

El gran perill de qualsevol destrucció, sota l’esperó de l’odi, la guerra o, fins i tot, amb l’excusa de construir un perfecte nou ordre, és precisament l’eliminació dels sabers previs, amb la qual cosa els nous poders poden tenir el camp lliure per imposar i escampar la seua pròpia història manipulada i els seus propis dogmes.

Felicitem-nos, doncs, dels guanys; i cuidem-los. Perquè els bàrbars assetgen diàriament les portes de les  nostres ciutats i l’ànsia d’un saber contrastat i crític. Els talibans de fora i de dins pul·lulen i branden contínuament amenaces amb l’atreviment i la poca vergonya que donen la ignorància, la mentida repetida i la mala fe.