Fa uns pocs dies alguns mitjans de comunicació de la comarca es feien ressò d’un article d’opinió que des d’ACOBELL, l’Associació de Comerços, Empreses i Professionals de Bellreguard, havíem redactat amb l’objectiu de fer palesa la nostra preocupació davant les mesures que l’estat està posant en marxa. Doncs bé, després de la publicació dels darrers decrets que regulen qüestions laborals i augmenten els sectors que han de paralitzar la seua activitat, no podem romandre callats, més bé volem ser absolutament crítics, no amb les mesures que tenen com a prioritat evitar els contagis i el colapse del sistema sanitari, sobretot pel que fa a les UCIS les quals no volem discutir, sinó amb les de caràcter laboral i econòmic que en la nostra opinió no són gens encertades. Signem este article les directives d’Acobell i la de Bellmar, l’Associació d’hostaleria de Bellreguard, que representem prop de 100 empreses locals, totes elles d’autònoms, micro i menudes.

La defensa de treballadors no pot aconseguir-se exclusivament amb l’esforç d’autònoms i menudes empreses, perquè amb el decret sembla que l’estat el que vol és alleugerar la seua responsabilitat i reduir l’esforç econòmic promés, carregant sobre les economies més febles el pes deixes mesures. Alhora, el decret utilitza expressions que donen per assegut que les empreses són poc menys que potencials delinqüents, com si els treballadors i treballadores foren per a nosaltres una mena de mal necessari del qual desfer-se’ns a la mínima. Res més lluny de la realitat. El que està passant és que davant la indefinició de les autoritats i els canvis de criteris tan evidents en sols dues setmanes des del decret de l’estat d’alarma, estan deixant-nos en la cuneta a milions de persones, entre elles a menuts empresaris, molts d’ells autònoms. Assistim impotents i preocupats, molt preocupats, a una gran mentida.

Sense voler ser experts en macroeconomia, pensem que és inevitable que vagen a perdre’s milions de llocs de treball, però que el govern no actue amb ajudes vertaderament útils i en matèria d’impostos alleugerant a les empreses del seu pagament en els mesos més immediats, suposarà a més a més, la destrucció de milers d’empreses i una xifra major de persones desocupades que les desitjades.

És protecció prohibir els acomiadaments per causes objectives i de caràcter econòmic? Per a qui suposa protecció? Per al treballador que no podrà cobrar la seua nòmina si no hi ha ingressos? Rebutgem el text del decret que es preocupa més d’amenaçar a qui es puga aprofitar de la situació, que en l’aplicació de mesures vertaderament útils.

Les empreses acomiadem perquè sí? Perquè ens agrada? Pensa el govern que desfer-se de part de la plantilla i el seu valor afegit acumulat després de molts anys d’inversió en esta, és un tema fàcil o capritxós d’empresaris. Quan se’ns tracta així, sembla que no tenim la mateixa categoria de persones que la dels treballadors i treballadores a les quals donem ocupació, i que són una part molt important i fonamental dels nostres projectes i empreses.

La protecció que pretenen amb la prohibició dels acomiadaments i eixa negativa al reconeixement més obert del mecanisme de l’ERTE, té en consideració que moltes empreses es voran abocades en poques setmanes a presentar concurs de creditors? Que quebraran per no poder suportar les despeses fixes davant la manca d’ingressos?

No pot ser fiable un govern que carrega sobre les empreses el cost més gran del tancament, perquè darrere de les xifres que ha anunciat, la realitat és una altra si s’analitzen detingudament. Hem de continuar suportant tots els impostos i costos malgrat la manca o reducció d’ingressos, i si volem que les activitats és mantinguem, hem de recórrer a un endeutament que no sempre ens serà concedit i que ningú desitja fer si no és absolutament necessari.

Les dades de la mateixa AEAT, de l’INE o la Central de Balanços a més de retratar el vertader panorama del teixit empresarial espanyol, majoritàriament format per autònoms, micros i menudes empreses, posa en evidència que quasi un milió d’elles per tot arreu de l’estat tenen pèrdues i que a més a més, de mitjana, ni podrien aguantar amb la seua tresoreria poc més d’un mes, ni tenen la capacitat d’endeutar-se com el govern vol que fem si volen sobreviure.

Moltes activitats ja no seran el que eren, la por a pitjors conseqüències derivades de la crisi i la cautela farà que moltes d’elles es ralentitzen, la capacitat de gasto de les famílies i la posició més conservadora del consumidor, farà la resta.

Totes les administracions volen fer creure davant l’opinió pública que està actuant-se correctament no sols a l’àmbit sanitari, prioritari en estos moments, sinó que també a l’econòmic, però no estem gents d’acord amb les mesures, ens sentim enganyats i abandonats. Les mesures no són les correctes i semblen preses per persones que viuen en una realitat paral·lela. L’oposició tampoc ajuda amb eixa actitud oportunista. Mentre ens demanen unió, paciència i solidaritat, el girigall a l’àmbit polític continua donan un pèsim exemple a qui vertaderament té el problema que no és altra que la societat de la qual som part.

Signen:

Pere Cremades president d’Acobell i

Mario Lurbe president de Bellmar i les seues directives