No sé si sóc a l ́hivern o a l ́estiu. Tinc la impressió què alguna cosa grossa està passant. La gent va i ve arramblant-ho tot. Les prestatgeries, les panaderies: tot buit. Em pregunte si será la guerra o la fí del món. No. Es tracta del innominable, el bitxo dolent i contagiós que ens ha enfollit escampant la por i la histèria col.lectiva. 

Les notícies son aterradores i els mitjans de comunicació amb el seu afany de cumplir amb el seu deute no ens permeten pensar en altra cosa que no siga el bitxo verd. És cert que tenim dret a la informació però per exhaustiva que siga eixa informaciò no em converteix de sobte en experta en biología, pandèmia, medicina i organització d ́emergències. Ni les xarxes socials tampoc. No sols arriba un moment en el qual no m ́informen sinó que, més aviat, em confonen. 

Val que m’informen de mesures a seguir i dades però no cal que em tinguen tot el dia entretinguda. A més, crec que la profussió d ́opinions, respectables unes, altres ni aixó, ni ens calmen ni ens consolen. 

No sé com encara no han caigut en el compte que si bé és cert que aixó que no s ́anomena no existeix, també ho és què un excés d ́informació sols és soroll (U. Eco), fins al punt què la reiteració pot impedir-me atendre les recomanacions que m ́atanyen i del acompliment de les quals sóc responsable. Encara com, de quant en quant deixen caure algunes persones què ens distrauen el pensament, com, per exemple que la corrupción no passa de moda o que el sentiment judaic cristià de l ́assumpció i repartiment de culpa tampoc. La culpa sempre és dels altres. 

No crec en la teoría conspiratòria pero sí que aquest món es trova controlat i manipulat, està a l ́albir, de la colla dels què més tenen, però encara no és prou. No puc entendre, o potser sí, per què la resta els deixem fer i ens alarmem, ara que estem front a les cordes i no quan s ́enverina una mar, quan encara no es creu en el canvi climàtic, quan es crema un bosc, o mil, quan una part del món s ́ofega des d ́una pastera i, si arriba a port, es arranconada en un camp de concentració, vull dir de refugiats, perdó. 

El cas dels refugiats és més comprensible: ells venen a furtar-nos el nostre estat de benestar, no ho podem consentir. Total, nosaltres sols els furtem el koltan, o minerals, petròli, la vida, la dignitat…a més, els hem venut prou armes per a què vagen eliminant-se i ens deixen prompte el rotgle aclarit: Àfrica reserva del món civilitzat. Per no insistir més sols anomenaré Siria, Amèrica Central. Quanta vergonya, quanta hipocresia. 

Però és que el que ens passa és molt fort: al super s ́ha acabat la tonyineta i el paper de váter, així no es pot ser solidari. Ho sento molt senyores, senyors, senyories, indigents, al mónm, a més d ́informació li cal un repàs per trovar alternatives justes per a tots, i no pedaços que revitalitzen un capitalisme, o neo, tant s’hi val, on alguna cosa canvíe per que tot puga seguir igual. 

Es podría començar per una mica de reflexió, de silènci, de paciència? Hem de poder sedimentar tot el que està passant per tal de no oblidar-ho, per tal recordar-ho i tornar a exigir les reivindicacions del malsomni que ens pertoca viure ara. 

Poden estar tranquils. Ja sé que tot el món no és igual, i que jo no sóc la millor. 

*Lola Miñana. Asociación Jubilats i Pensionistes de la Safor