El Guerguerat és un pas fronterer singular. Per començar és un pas il·legal. De trànsit i de tràfic. De tots els tràfics, del legal i de l’il·legal.

Es tracta d’un punt en la frontera entre tres territoris. Cal ubicar-se a l’oest de la frontera sud del Sàhara Occidental amb Mauritània. Una frontera rectilínia horitzontal (a excepció de la ratlla que parteix la península del Cap Blanc). Frontera amb el territori que l’exèrcit sahrauí va mantindre controlat, i que el Marroc no va poder ocupar militarment. El Guerguerat és la zona que hi ha entre un punt de control marroquí, i un altre de maurità. És un territori minat, com tot el mur marroquí, però fora del control marroquí.

Per aquell punt, des de fa temps que es pot travessar el mur, “amb garanties de no travessar cap camp minat”. Per allà va passar l’edició del 2002 del Ral·li París Dakar; fet que ja va estar a punt de provocar un cessament de l’alto el foc. Per allà passa molta mercaderia, ara.

L’any 2006, el govern d’ocupació del Marroc va decidir de convertir aquell pas en una carretera més “còmoda” per als seus interessos econòmics, i va fer les obres pertinents. La qual cosa va provocar un augment de la tensió militar entre els dos exèrcits. Hi va haver, també, intercanvis de trets, per dir-ho d’alguna manera.

El cas és que la singularitat de què parlava al començament d’aquest escrit és perquè estem parlant d’una zona de guerra, d’uns camps minats, d’uns cascos blaus, i d’un país, el Marroc, que està per damunt de l’ONU, dels cascos blaus… per damunt del bé i del mal, perquè té el suport de democràcies com la República Francesa, o els Estats Units que converteixen en paper mullat qualsevol resolució que censure l’actitud del Marroc. O, simplement, que no siga del seu grat.

Ara, els sahrauís estan decidits a impedir el trànsit per aquell territori. És una reclamació perquè l’ONU faça els seus deures. Perquè complisca i faça complir les seues resolucions.

El Guerguerat no és el campament Gdeim Izic, que el 2010 va ser massacrat per les forces d’ocupació marroquines, contra la població civil, pacífica. Ací hi ha, al davant un altre exèrcit. De fet, el Marroc ha reclamat a la MINURSO, als cascos blaus que actuen, perquè “no es pot restringir la circulació de béns i de persones!”. Quina ironia, si no fóra perquè estem parlant d’un genocida. El Marroc només vol provocar una reacció per presentar-se com el “bon xiquet” respectuós amb les normes. Jo no he sigut, ha sigut ell! I, mentre els USA, França, Espanya li facen el joc, continuarà eixint-se’n amb la seua.

Ja és hora que el tema, que porta més de quaranta anys pendent, es resolga definitivament. La pilota està, sempre ha estat, sobre la teulada de la Moncloa. És el govern del Regne d’Espanya qui ha ser valent i moure fitxa, posar en marxa el procés descolonitzador. Però, sembla que ni l’autoproclamat govern més progressista del Regne d’Espanya, lamentablement gosa mamprendre el tema de la descolonització del Sàhara.

De fet, la crisi sanitària que patim ha vingut molt bé a molts governs per suspendre les ajudes econòmiques a la solidaritat amb el poble saharauí. Estan jugant amb foc? Amb persones sí que ho estan fent!