Dissortadament, la història ens assenyalarà per haver estat còmplices, per acció o per omissió, del darrer genocidi del planeta, segons condemna Francesca Albanese, la relatora especial de l’ONU, delegada especial del Consell de Drets Humans. Un genocidi que, a més, se’ns retransmet, dia a dia, en directe. L’únic genocidi que la humanitat ha pogut viure en temps real.
Més de 34.200, amb la quasi totalitat d’edificis destruïts i més d’un milió set-cents mils desplaçats, que pateixen, a més, el bloqueig imposat, sense poder rebre l’ajuda humanitària que necessiten, i, en conseqüència, morint de set, de fam i de malalties. No hi ha cap argument que ens permeta considerar-nos éssers humans si, com a mínim, no som capaços de condemnar esta situació.
L’inici d’este genocidi fou l’atac terrorista de Hamàs. Però el vertader l’origen es troba en el mateix moment de la creació, en 1947, de l’estat d’Israel, mitjançant una resolució de les Nacions Unides que, des del mateix inici, ha estat sistemàticament incomplida per Israel, amb l’ocupació de territoris, els assentaments il·legals i el apartheid a que ve sotmetent des de fa més de 75 anys al poble palestí.
Per això, des de Compromís condemnem la violència terrorista, vinga d’on vinga, perquè l’ús de la força no pot ser l’instrument que decidisca el futur de la humanitat. Condemnem Hamàs i condemnem Israel i la seua voluntat (manifestada públicament) d’exterminar tot un poble, amb els atacs indiscriminats a la població civil i a infraestructures vitals per a la supervivència i el desenvolupament futur, com ara hospitals o escoles, i que ja ha donat com a resultat la mort a Gaza de més xiquets en cinc mesos que en totes les guerres dels darrers quatre anys.
I no ens valen arguments cínics, com el del dret a la defensa, que curiosament també invoca Israel en el conflicte amb l’Iran, arran de la seua resposta a l’atac inicial d’Israel al seu consolat a Damasc (sense que ningú reclame el també dret a la defensa de l’Iran), en una escalada de violència de conseqüències imprevisibles i d’abast mundial.
Ningú pot romandre impassible i insensible davant la massacre televisada, davant crims gratuïts i festejats pels criminals i els qui els donen cobertura. I per això, cal, en primer lloc, exigir un alto el foc immediat, el cessament dels atacs indiscriminats contra la població civil i la garantia de l’arribada de l’ajuda humanitària i de cooperació.
Però també, no ho oblidem, el compliment de les innumerables resolucions de les Nacions Unides, començant per la primera que reconeixia el dret del poble palestí a constituir un estat i viure en pau en la seua terra, una terra que els pertany i que habiten des de fa milers d’anys. Sense això, no hi haurà pau, ni justícia.
I, en eixe sentit, donem tot el nostre suport a la iniciativa diplomàtica del president Sánchez de reconeixement de l‘estat palestí. I esperem que els genocides siguem condemnats per la Cort Internacional de Justícia, de la mateixa manera que ho fou el nazisme i el seu holocaust, en el que sembla inspirar-se Israel.