El dijous 31 d’octubre, a les 19:30 hores, la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna acollirà la presentació del llibre Exilis. A recer de l’absència, la nova obra de Nèstor Novell. L’autor, conegut per la seua llarga trajectòria en l’assaig, ens submergeix en un conjunt de relats que exploren les múltiples formes d’exili que va viure el poble de Gandia, des dels que van haver de marxar per salvar la vida fins als que van quedar atrapats en un autoexili interior.

En aquesta entrevista, Novell reflexiona sobre el procés creatiu, el rigor històric que ha guiat la seua obra i el seu compromís per donar veu a les memòries oblidades d’una generació marcada per la repressió i la pèrdua.

• El dia 31 d’octubre presentes el llibre. De què tracta ‘Exilis’?

Bé, el llibre tracta moltes coses. És un conjunt de quatre relats sobre diferents exilis de gent de Gandia. Parla tant de l’exili interior, d’aquells que es van quedar, però van haver de viure en una mena d’autoexili, com de persones que van haver de marxar a l’estranger per necessitat o per salvar la vida. També hi ha els expatriats, aquells que no podien suportar el règim instaurat després de la guerra i van decidir marxar.

Els relats són ficticis, però estan inspirats en fets reals: morts, assetjaments, fugides. Quan parlem amb gent gran sabem que la memòria pot ser traïdora, i aquí parlem de la història dels perdedors, que només recorden fragments i flaixos d’experiències intenses. Aquests records són difícils de reconstruir com un relat coherent. Recorden fets molt concrets, impactants, que és el que he intentat reflectir en els relats, però he hagut de reconstruir un relat possible basat en aquests fragments, que és la part més novel·lada.

Per això, vaig estar investigant, llegint molta informació sobre la guerra, la història, la República. També he estudiat els consells de guerra sumaríssims i les declaracions fetes durant aquests consells, així com molts testimonis particulars de persones que van patir aquells moments. 

Amb tot això, els relats s’han convertit en una mena d’híbrid entre història i memòria, barrejant fets reals amb el meu esforç per emmarcar aquests flaixos de memòria en un moment històric concret, i donar-los sentit. He volgut transmetre les emocions i experiències reals que la gent m’ha explicat.

• Quant de temps t’ha portat recopilar tota la informació i crear la història?

He estat uns tres anys treballant. He fet una investigació intensa als arxius d’Alcalá de Henares, l’arxiu de Gandia, sobre els consells de guerra, i parlant amb molta gent. Tot això m’ha servit per recrear un ambient històric fidel en el qual es van donar aquests fets.

L’objectiu del llibre no és només relatar aquests fragments d’història dins d’un context possible, sinó també parlar d’allò que la República significava en termes de modernitat, de canvi social. Recordem que abans de la dictadura de Franco hi va haver la dictadura de Primo de Rivera, i, abans, la Restauració i el caciquisme. La història d’Espanya, des de la caiguda de la Primera República, va ser un procés de tensions en el qual diversos moviments es van organitzar per avançar cap a una societat més moderna. La República representava aquest canvi, i va intentar posar el país a l’altura de la resta d’Europa, però va provocar també una reacció furibunda en contra.

El llibre porta el subtítol *A la recerca de l’absència* perquè descriu com els perdedors busquen refugi després de la derrota, intentant refer les seues vides en absència no només dels seus éssers estimats -com el marit afusellat, o la dona empresonada- sinó també en absència dels ideals i il·lusions que havien justificat la seua forma de viure.

• Què ha estat el més difícil a l’hora de realitzar aquest llibre?

La dificultat més gran ha estat trobar una forma d’escriptura adequada, perquè per a mi és una obra molt atrevida. Jo he treballat sempre en l’assaig, i aquest llibre, tot i que és un híbrid entre assaig històric i relat, té una part narrativa que per a mi ha estat un repte.

Volia també aconseguir que el text reflectira la societat i el paisatge de Gandia, però d’una manera que fora comprensible en qualsevol ciutat mitjana del País Valencià o fins i tot d’Espanya. Volia que els personatges parlaren el valencià que es parlava fa setanta o huitanta anys, amb frases fetes de l’època, perquè el llenguatge fora fidel a l’entorn històric.

D’altra banda, he intentat fer personatges amb una certa preparació, com professors, advocats, farmacèutics, persones cultes, dirigents sindicals. Així, aquests personatges podien analitzar i reflexionar sobre la modernitat i el significat de la República i les seues idees, en contraposició a les del nacional-catolicisme. Es deia fins i tot que aquest retornava la societat a una mentalitat medieval, recuperant una estructura social arcaica, amb un fort control sobre la família, l’Estat, l’economia i l’empresa. Aquest fet va suposar un retrocés important en comparació amb el que representava la República.

Al final, he intentat mostrar com l’elit cultural, econòmica i social de la ciutat va ser completament escapçada per la guerra, i com això va afectar la societat. La història no es repeteix, però sí que deixa marques que persisteixen. La submissió al poder, la desconfiança en l’administració, i una certa falta d’individualisme són aspectes que encara es poden veure en la nostra societat actual, i que han estat modelats culturalment per aquells temps.

• En quin moment vas decidir recopilar aquestes històries?

Aquesta és una pregunta un poc més sentimental. D’una banda, la idea va sorgir arran de la mort d’un bon amic fa uns mesos, amb qui havia treballat en diversos llibres. Estàvem fent un treball sobre la dimissió de les elits valencianes, el paper de la universitat, la gran empresa, la burgesia, i el sistema financer. Volíem parlar de com moltes d’aquestes elits havien abandonat el seu compromís amb la societat, un tema que em va portar a reflexionar sobre molts dels aspectes que he tractat al llibre.

També hi ha una altra qüestió personal. Quan va morir el meu pare, vaig passar cinc anys passejant cada matí amb la meua mare, que em parlava de la ciutat i de persones que havien viscut aquells temps, de famílies que havien patit repressió, presó o exili. Tot això eren records fragmentats, flaixos de memòria que ma mare em transmetia, i vaig sentir la necessitat de donar veu a aquests records perquè no es perderen. Aquesta obra és, en part, el resultat d’aquestes passejades i d’aquelles històries familiars que necessitaven ser recordades. Així va sorgir el desig de crear un relat possible a partir d’aquells flaixos de memòria.