La memòria democràtica comença a construir-se en el mateix moment del colp d’estat del general Franco i els seus companys de revolta. Tots els dies fins ben acabada la guerra eren executats ciutadanes i ciutadans mitjançant judicis sumaríssims sense cap garantia processal, sense defensa lliure, doncs només el militars guanyadors eren al mateix temps fiscals i defensors, i sense dret a recurs. Únicament les persones de orden, és a dir, capellans, monges, militars, etc., podien declarar a favor dels jutjats per a retallar les penes imposades.

Si esperpèntica i ridícula resultava la defensa, més ho era la part acusatòria: era prou delicte ser membre d’un sindicat obrer, o d’un partit republicà (fins i tot de dretes), regidor d’una corporació local o només funcionari públic. Tots estaven subjectes a una depuració sistemàtica encoberta baix l´acusació genèrica de ayuda a la rebelión, que ben bé podria qualificar-se com la gran pallassada dels colpistes, però per respecte a la sang i el dolor que tants anys va ocasionar, senzillament la qualifiquem de criminal.

Assassinats, empresonaments, deportacions, estranyaments que, no sent suficient per als guanyadors, aplicaren la llei de responsabilidades políticas per la qual, tots els bens dels represaliats els eren furtats, passant la major part a mans dels guanyadors com si fora un botí adquirit en un assalt de pirates.

Acabada la guerra i durant els tres primers anys de “pau” els afusellaments van ser massius emparats en estes pantomimes judicials. Després, els trenta cinc anys fins la mort del dictador, foren d’una lenta i persistent repressió.

Doncs bé, tot el que estem dient és tan cert com que tots els dies ix el sol. No obstant, en els últims quaranta anys de monarquia parlamentària, a l’Estat en les seues diverses variants li ha costat reconèixer-ho i acceptar-ho; al contrari, ho han negat de la forma més descarada.

Cert és que en 2007 el president Rodríguez Zapatero va promulgar una llei de Memòria Democràtica amb bones intencions però plena d’errors i de concessions als franquistes, que estan encara establerts en molts sectors del poder, majoritàriament en el judicial.

En eixa llei es van declarar il·legítims els tribunals franquistes que provocaren totes les sentencies injustes de resultats tan dramàtics. Però, ah carai!, no van ser anul·lades dites sentències con seria de suposar, no fora que la justícia puguera condemnar als botxins com a culpables i quedar com a tals per sempre en la Història.

A més, la llei de 2007 assenyalava dos tipus de víctimes: els afectats abans de 1968 i els de després, últim intent de tapar les crueltats del franquisme durant la guerra i la primera part de la postguerra.

Per altra banda, molts organismes, mitjans i partits ultraconservadors i franquistes (ara reconvertits a constitucionalistas) apel·len a la llei d’amnistia per a frenar el procés de recerca, aclariment i reparació en el que moltes associacions estem implicats.

Abans de 1977 Espanya va signar un tractat internacional on es declaraven il·legals les lleis de Punto Final, i la llei d’amnistia es això: un tancament i un oblit del passat amb la finalitat de cobrir i defendre les atrocitats del franquisme al llarg de tota la seua cavalcada.

Ara, amb la nova llei, s’intenten solucionar moltes d’aquestes qüestions.

L’Estat es fa responsable (de forma molt justa) de l’exhumació dels milers de víctimes soterrades en fosses comuns tant reclamades per els seus familiars.

No oblidem que l’estat alemany encara esta pagant el deute que va contraure el govern nazi amb tots els seus represaliats (jueus, esquerrans, discapacitats, homosexuals, etc.)

Mentre, en Espanya encara estan esperant una reparació justa els familiars de vora 100.00 desapareguts.

També la nova llei contempla el dret a investigar el franquisme. Som l’únic país democràtic del món que no ha jutjat als seus dirigents tirànics per les accions comeses des del 18 de juliol de 1936 fins la mort del dictador.

Per tant, és imprescindible crear una fiscalia que procure l’anul·lació de totes les sentencies injustes i il·legítimes, i que també puga emprendre accions legals contra el franquisme. Perquè, segons la jurisprudència, no és el mateix il·legal que il·legítim, doncs sense el reconeixement de la il·legitimitat del franquisme, no es podran derogar i denunciar la immensa majoria de les lleis i dels fets que van cometre.

Associació Republicana de la Safor (A.R.S.)