Qué significa el 25 d’abril per als valencians? O, millor dit, que hauria de significar una derrota de fa 319 anys en una societat que suporta milers d’impactes mediàtics per minut sense espais per a un discurs propi?. Ni amb eixos mitjans tindriem força suficient per a intentar contrarrestar l’allau d’informació global i globalitzada, sense ells som un punt ínfim en el mapa. A més a més, la dreta política encara s’esforça a “despolititzar” i “desideologitzar”, en els centres educatius i els mitjans de comunicació propis, una població que, amb prou faenes sap diferenciar a Jaume I de Felip V.
Els valencians, afirmava Josep Piera en una de les darreres entrevistes, tenim una identitat però no la volem. Es tracta d’una reflexió ben encertada del que som com a entitat col·lectiva, suportada per l’evidència d’un autogovern cada volta més diluit en una espanyolitat estantissa i retrògrada. Tret del lleuger pas per la Generalitat d’un govern progressista (2015-2023) portem molts anys sense el relat que ens conforma com a poble amb història, llengua, economia, cultura i tradicions pròpies.
No es tracta només del color de la bandera o del nom de la llengua com a símptomes d’una planificada despersonalització col·lectiva. Fuster ja ho detectà en els anys 60: Un fracàs no s’improvisa. “Si hi ha res que tothom veu a la clara, és això: que «fallem» en tant que poble normal. Ni el més optimista dels indígenes no sabria fer-se il·lusions sobre el particular. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva, en la nostra complexió de societat. No es tracta, ara, de mesurar la «normalitat» d’un poble pel grau de concreció institucional a part, jurídica i administrativa, en què viu: es tracta de dèficits més profunds.” En els més de 60 anys de reconstrucció lenta i laboriosa del relat nacional no podem dir que tot haja segut un èxit: no hem sabut superar del tot un autoodi paralitzant, ni desfer-nos de totes aquelles deficiències oscures de que parlava Joan Fuster en “Nosaltres els valencians”. Però cal que aspirem a formar part d’un país “normal”, modern, eficient i amb una democràcia saludable, i això encara ens reclama solidaritat, memòria i faena.
El 25 d’abril de 1707 l’autogovern valencià va perdre la batalla per una identitat pròpia front al projecte uniformitzador espanyol. Fa només dos dècades, durant els primers anys del mil·leni, una tormenta perfecta, segons la definició del geògraf Josep Vicent Boira, ens va dur a una carrera vers el precipici. Crisi econòmica, ineficàcia, malbaratament, bombolla immobiliaria, consum desmesurat de sòl, corrupció, descrèdit de la política, falta de lideratge i de cohesió social, cap previsió de futur, poc pes de la societat civil, falta de participació i crítica ciutadana…tots els mals de la democràcia semblaven haver-se concentrat en el nostre territori, tots els pecats capitals que descomponen una societat, havien trobat un perfecte exemple en el País Valencià.
No tots els lladres entren per Almansa, com canta Al Tall, i a les eleccions de 2023 el poble valencià tornà a confiar el seu govern als autors d’aquella desfeta amb els resultats que podem observar com cada dia van directes al mateix abisme: especulació, corrupció, incapacitat i regressió en drets socials. Ara, a més, agreujats per pactes amb forces polítiques d’ultradreta que ja no amaguen els seus interessos en destruir tot el precari edifici d’avanços democràtics.
Si devem recordar les batalles perdudes, la de 1707 i les següents, no és per un acte de contrició i dolor, sinó com a reflexió col·lectiva perquè el nostre destí com a poble torne a canviar de sentit; un acte de resistència civil front a la uniformització que continua amenaçar-nos; son desastres que volem i devem recordar per a plantar cara a una dreta que fa de la desmemòria el seu millor aliat per a continuar espoliant el País.