Aquesta nova guerra que ha assaltat les nostres pantalles i les nostres vides ens posa al davant d’uns dilemes que pensàvem allunyats. Al llarg de dècades, i particularment a les nostres terres, hem anat desterrant les armes i els atacs físics de la nostra quotidianitat. Estàvem civilitzant-nos! (que és com dir, desmilitaritzant i desarmant les nostres vides). Tanmateix, ai làs! Des de la Rússia (i des de l’OTAN) ens disparen, de bell nou, i ens venen a dir que s’han acabat els temps de felicitat i d’innocència. Cal rearmar-se. Hem de començar a patir i invertir en armament per defensar-nos del dimoni. Mentre allà a les rússies, nosaltres som pintats, igualment, com a dimonis.
Fa cosa de segle i mig, pel 1868, corrien per la Safor i la Marina un munt de partides armades per proclamar la revolució Gloriosa. Hi havia la partida del republicà federal de Sueca, “el Pintoret”, que va assetjar Gandia al front de 700 hòmens. Poc després, els carlins també es revoltaven i segrestaren alguns rics per obtenir botí (entre ells Vicent Sáenz de Juano). Al llarg d’aquell sexenni, visquérem una Primera República efímera, alçaments carlins i republicans, una guerra a Cuba (després d’abolir, fugisserament, el reclutament obligatori) així com una delinqüència desbocada de famosos bandolers com Pep de la Tona.
Aqueix desgavell va servir de lliçó. Polítics de diferents tendències pactaren una nova constitució (1876) i un tornisme que, amb tots els seus defectes, encetaren un procés de relativa pacificació. La crisi de les democràcies i la virulència feixista, a Europa i Espanya, retornaren en la primera meitat del segle XX. Els anys posteriors a la II Guerra Mundial a Europa, i el darrer mig segle a Espanya, (pensàvem) havien consolidat la democràcia i desterrat la guerra com a mètode de “solució” dels conflictes.
Que el somni es soterre o no depèn de tots nosaltres. Quan els traficants d’armes es freguen les mans hauríem de començar a tremolar; però, ben mirat, haurem de fer un esforç per frenar la desesperació i la violència com a expressió d’impotència i d’odi visceral. Un esforç per no deixar-nos portar per les propagandes bel·licistes. Un esforç col·lectiu per buscar camins de pau i de pacte.