Un dels últims reductes d’aquelles corts d’inspiració àulica a València cal buscar-lo a la Gandia del duc Joan de Borja (1494-1543). Fou aquest a qui li tocà viure una època de gran porositat social, en què tots aquells epicentres nobiliaris que com a illes amb grans dosis d’autogovern anaven distribuint-se pel territori, anaven també cedint a una centralització que començaria amb Ferran II i que arribaria a la seua eclosió amb el primer Borbó dos-cents anys després. Açò, en quant a producció i divulgació cultural, també va suposar un fort declivi, ja que aquestes corts -utopies fetes matèria calcades de tractats com els de Castiglione- aconseguiren mantenir un fort ecosistema cultural autòcton, sempre farcit de tertúlies i debats de sobretaula apadrinats pels senyors feudals del lloc. Joan de Borja, que fou home poc viatjat però de vasta cultura, va representar perfectament aquest ideal, tot amuntegant al palau gandià aquesta efervescència intel·lectual i una gens menyspreable biblioteca, en la que hom podia trobar una important suma d’obres de caràcter erasmista i, sense cap motiu d’estranyesa, una edició dels poemes d’Ausias Marc traduïts al castellà per Baltasar de Romaní, entre d’altres exquisideses literàries. Naturalment, el duc coneixia l’obra de Marc, d’igual manera coneixeria la de Martorell i Corella. I és que la brillant cort que ell va establir a Gandia, inevitablement abeurava de la cort que el duc Alfons d’Aragó (1332-1412) va vedellar un segle enrere al mateix territori on ell ara governava, i que va arribar a tenir en aquella llustrosa època a famílies com els Martorell i els Marc com a procuradors i dispenses d’aquelles mateixes terres. Serà Gandia, per tant, el rovell d’un ou on varen començar a nàixer bona part de les lletres que acabaren configurant una època de gran producció literària sense cap precedent en la llengua valenciana. 

Però, en aquella Gandia reial, els Borja no eren encara cap realitat, sinó un incert projecte futur per als seus coetanis. A València en canvi, al palau episcopal, les anomenades Bisbesses sí que constituïen un dels nuclis de poder més importants del cap i casal. Així era com anomenaven a València a Isabel de Borja (1400-1468), besàvia del duc Joan amb qui hem començat el present escrit, i a ses tres filles. El perquè de tan ínclit malnom era perquè foren germana i nebodes d’Alfons de Borja (1378-1458), bisbe i mà dreta d’Alfons el Magnànim (1396-1458). Foren educades aquestes dones amb un pulcre refinament i sempre dessota l’umbracle de ser parentela d’un dels homes més poderosos del Regne de València. Una d’aquestes filles d’Isabel, de nom Tecla, fou la que més va absorbir eixe ideal de gentildona versada en música, dansa, coneixement de llengües i ampli enteniment en l’art de la ploma: reducte aquest del trobadorisme occità tan reclamat encara a les terres catalanes.

Tecla va nàixer a Xàtiva l’any 1435, no a Gandia com erròniament encara indiquen moltes fonts. En aquell temps, encara que hi ha registre del cognom Borja a Gandia, res a veure tenien amb l’encimbellada família que acabaria comprant el ducat mig segle després. Jofré, el pare de Tecla, va morir quan ella acabava de complir els dos anys. Sa mare, vídua, va marxar a València per tal d’estar sota la protecció del seu germà Alfons, qui era bisbe i acabaria essent papa amb el nom de Calixte III. A València, Tecla va rebre una esmenadíssima educació, ja que en l’ideal de l’època les dones com ella havien de representar aquella màxima que poetes com Petrarca i Boccaccio tan bé varen immortalitzar a través del tòpic literari de la donna angelicata, cristal·litzant-se aquest en la puresa, virtut i perfecció en el comportament femení. La formació cultural tenia un sentit pragmàtic i era el d’arribar al sacrificat binomi de que el prestigi d’una casa era equiparable a l’honor de la dona que allí hi vivia. Amb tot aquest substrat, Tecla es va deixar dibuixar com un llenç en blanc fins esdevindre una de les dones més cultes d’aquella València que començava a bullir lletrísticament. El palau episcopal, residència de les dones Borja, compartia sostre amb la Càtedra de Dret, i infinites eren les tertúlies que allí s’amuntegaven amb personatges de la talla de Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Bernat Fenollar, Martí Miquel, Joan Rois de Corella o Ausias Marc. Aquest últim, hàbil en la ploma i femeller per natura, no ens ha d’estranyar que s’interessés per un jove Tecla Borja, casada als vint anys i vídua als vint-i-un de Vidal de Vilanova, senyor de Pego i de Murla. Malgrat la seua viduïtat, Tecla va continuar mostrant eixa habilitat innata a l’hora de moure’s en aquell ambient cortesà que va mullar pràcticament des del bressol, un ambient minat de música i lletra, on els jocs literaris entre l’hom i la domina medievals encara eren un passatemps cortesà típic de les cases nobles valencianes, tot jugant encara a eixa mena de sortilegi trobadoresc que poc a poc començava a revestir-se d’una nova veu poètica renaixentista. Serà Marc qui abonarà eixe nou camp literari tot marcant un nou cicle poètic que els seus successors començaran a collir. 

En aquella època, gran part de l’obra escrita que ens ha arribat d’alguns autors/es cal escorcollar-la a dintre de la cultura epistolar, prou estesa aquesta entre les classes lletrades. Els jocs poètics que consistien en intercanvis de versos eren habituals, com hem indicat unes línies amunt, tot configurant al capdavall  vertaders ullals d’obra escrita. L’avidesa intel·lectual de Tecla farà que entre ella i Ausias es solidifique també una relació epistolar que, imaginem, degué ser bastant nodrida malgrat només conservar una demanda feta per Marc i una resposta de la jove Borja. Aquest suposició s’intueix pel to i la complicitat amb el tractament que es donen a través del versos dels que tenim coneixement. La demanada de Marc ens mostra l’elevada opinió que tenia de Tecla, qualificant-la de dona a la que l’opinió pública tenia en gran consideració i que, segons ell, aquesta fama era inapreciable en comparació a la realitat, atorgant-li l’hipèrbole de ser “la que de totes més val”.   Aquestes són els versos de Marc:

Entre els ulls i les orelles

jo em trob un constrast molt gran,

e d’aquell jutgessa us fan

parlant de vós meravelles.

Dient los ulls que val més

De vós lo veure que l’oir,

Ells no hi volen consentir

Dient que lo contrari és.

Vós, qui de totes valeu més,

Així de fora com de dins,

D’aquests dos senys mirau les fins,

E no l’esguard que propi els és. 

Tecla, al seu torn, li respon al poeta de Beniarjó amb un to d’absoluta humilitat, tot posant en entre dubte els elogis marquians: “Molt poc estime allò que en mi hi ha”. En aquell temps en què Ausias ja gaudia de certa fama en l’habilitat poètica, la mateixa Tecla li atorga també la summa de ser “qui de tots més sap”. L’única obra que conservem de Tecla de Borja és aquesta resposta a Marc: dotze versos en tres estrofes. 

Oïdes vostres raons belles,

Bon mossèn Marc, a qui e, comam;

Responc-vos breu al que dit han,

Segons juí que faç d’aquelles.

Molt poc estim lo que en mi és,

Mas, puix forçat és lo meu dir,

Al qui dirà “mes val que em mir”

Jo li condamne lo procés.

Però, si parle lo revés,

De veritat mudant camins,

A vós remet los meus juïns

Qui sou de tots lo més entès. 

Aquesta deliciosa correspondència que, ens agradaria imaginar, fou encara més fructífera malgrat no haver trobat cap altra lletra, acabà d’arrel l’any 1459 en què la mort esperava, amb macabra coincidència, els dos amics de lletra. Tecla encara passava de puntetes per la vida. Acabava de complir els vint-i-quatre anys. Ausias, en canvi, ja s’hi trobava a les portes de la ancianitat a punt de complir els seixanta anys. Avui es compleixen cinc-cents seixanta-sis anys de la mort. Terra aquesta la del ducat de Gandia, on se-l té en record des d’aquella primera edició de poemes en castellà que es va trobar al palau de la ciutat propietat del duc Joan, nebot-nét de Tecla Borja.