El recent trasllat de l’envelat de la Falla Vilanova al carrer de Sant Rafael —que romandrà tallat estes festes— no és un fet aïllat ni una simple anècdota del món festiu local. És, en realitat, el símptoma d’una anomalia molt més profunda: la d’una ciutat lliurada al monocultiu de l’espectacle permanent. Sota una aparença de dinamisme, Gandia experimenta una transformació de fons on el centre històric ha esdevingut un parc temàtic de la festa, on el soroll és la banda sonora obligatòria i la vida del veïnat se sacrifica en l’altar del sarau permanent. No només en períodes festius sinó tot l’any.
Convé aclarir, per tal d’evitar equívocs, que la responsabilitat d’administrar l’espai públic no recau en les comissions falleres ni en cap altre col·lectiu associatiu —els quals exerceixen legítimament la seua activitat—, sinó exclusivament en l’autoritat municipal, que ens representa a tots i té el deure de garantir un ús equilibrat, equitatiu i compatible amb els drets fonamentals de la ciutadania.
En una Europa que avança cap a models urbans més sostenibles, saludables i silenciosos, l’actual govern local sembla haver optat per una regressió neotradicionalista que privilegia la presència expansiva de col·lectius festius i religiosos en l’espai comú sota la divisa implícita del laissez-faire. Aquesta deriva no és casual, sinó fruit de decisions polítiques que ignoren drets bàsics com el descans, la salut i el gaudi pacífic de l’entorn urbà, així com el benestar animal. A hores d’ara, l’executiu municipal no sols no disposa d’un pla integral contra la contaminació acústica derivada de la sobreexplotació festiva del carrer, sinó que la promou obertament com a tret distintiu d’una ciutat “viva”. El soroll associat a la festa ha deixat de ser una excepció temporal per a convertir-se en un contínuum que s’estén de gener a desembre, sense que cap reflexió institucional de pes haja intentat corregir-ne els excessos.
Un dels aspectes més preocupants d’aquesta crisi de governança és el deteriorament de la participació ciutadana, reduïda actualment a una formalitat burocràtica. Decisions que requeririen amplis consensos cívics s’adopten sense una consulta real als afectats, sota una lògica de fets consumats que beneficia determinats grups amb un tracte preferent per part del consistori. L’absència de criteris objectius i transparents en la presa de decisions ha generat una percepció creixent d’arbitrarietat i desconnexió amb el veïnat.
Aquesta dinàmica ha acabat redefinint la política cultural mateixa. La concentració de les àrees de Festes, Cultura i Turisme sota un únic comandament ha contribuït a magnificar l’espectacle i a reduir la cultura a un instrument logístic al servei de col·lectius considerats “productius” o a un simple reclam turístic. En aquest context, les tradicions corren el risc de banalitzar-se sota un folklorisme de cartó pedra, i la laïcitat institucional —com a marc de convivència democràtica— queda difuminada en favor d’una escenografia identitària poc plural.
No sorprèn, per tant, que concessionaris privats presenten nous models de cotxes a la Casa de la Cultura; o que impulsen esdeveniments i espectacles de carrer amb l’anuència municipal i també en nom de la cultura; o que la Fira del Motor ocupe cada any més espai urbà; o que representants de l’església catòlica i de la Setmana Santa local siguen incorporats a la promoció “turisticocultural” en fòrums com FITUR, o que una altra empresa especialitzada en ornamentació funerària plante escultures d’escàs interés artístic en la via pública i dicte els nous cànons estètics a seguir per l’art públic municipal… Dins del batibull de criteris que impera actualment en l’ús de l’espai públic, tot això ha adquirit una normalitat insòlita. Mai la gestió d’allò que és comú havia generat una tensió de legitimitats tan evident.
Com recordava l’urbanista Jane Jacobs, quan pensem en una ciutat pensem en els seus carrers: són els seus òrgans vitals. Justament per això, en democràcia, l’espai urbà no pot ser objecte d’un ús intensiu i privilegiat per grups escollits des del poder de torn, sinó que ha de ser administrat sota els principis d’equitat, convivència i deliberació racional i del bé comú. Quan aquests principis es debiliten, no sols es transforma el paisatge urbà: es transforma també la qualitat de la nostra vida democràtica.
COL·LECTIU CÍVIC MASSA CRÍTICA*
* Ferran Martínez, Joan Martí, Boro Mañó, Jose Monrabal, Batiste Bofí, Lluís Romero, Bernat Rodríguez, Cebrià Molinero.
Es una vergüenza que para poder dormir en algunas zonas de Gandia, hay que salir de la ciudad. Problemas, conciertos, actuaciones durante todo el año hace que la vida del ciudadano se aun infierno por las noches.
Ja fa anys que vaig en aquest direcció, i més en la desídia, i presa de pèl del departament senyalat, quant u denúncies, fins cuatre vegades, i no et donen resposta, O et diuen, quant vaig reclamar per la contaminació nació acústica de les motos, un insult al sentit comú i les ordenançes, i en diu la policia, que no els han manat la solució del sorolls. Elegim per què ens ampare el sentit comú i la transformació de la societat en bé de la vida social, no en els lobbys comissions que no respecten els espais, el temps, ni un sentit més humà del silenci.
Completament d´acord.
Sabies reflexions, però qui ha de prendre nota, li sembla més prioritari el compte de vots que es qui li dóna el poder.