L’institut Tirant lo Blanc de Gandia i al seu cap, la directora Carmen Fuster, ens van fer gaudir el passat dijous 7 de març d’un acte de reconeixement a una companya a qui admire i estime molt. Aquest centre públic de Secundària és tot un exemple d’educació en valors i, sobretot, es preocupa de trencar en esquemes de vida que no aposten per una igualtat real i consolidada.
L’associació Tirantianes, exemple de lluita feminista i igualitària des que es va formar en 2007, li va fer un reconeixement a la “nostra Lidu”. Qui no coneix a Liduvina Gil Climent per tota Gandia, per la comarca de la Safor, pel País Valencià o pel voltant de totes les ciutats agermanades?
Clar està que la relació entre Liduvina i Carmen va més enllà de l’àmbit professional, sempre dispostes totes dues a acollir unes xerrades o qualsevol intercanvi per a enriquir la cooperació internacional dels alumnes dels centres de Formació Professional.
La “nostra Lidu” ha sigut la pionera en moltes coses. Sabeu que va ser la impulsora com a regidora d’Educació de la xarxa d’escoletes municipals infantils de la ciutat, enveja del país i copiada per tot arreu? Sabeu que quan ningú s’adonava del creixement de la immigració, ella va implantar les primeres polítiques d’integració per a que les persones migrants no se sentiren com a fora de sa casa? Sabeu que quan es va aprovar la famosa llei del 0,7% a ella li va faltar temps per a impulsar projectes d’escoles infantils en l’Índia, Anantapur i molts més països africans? Sabeu que la “nostra Lidu” és docent i el que més li agrada en aquesta vida és l’ensenyament, no la política?
Liduvina Gil ha sigut professora en el Tirant lo Blanc, membre del Grup Carmesina a l’institut Maria Enríquez amb el qual es va impulsar un projecte anomenat ‘Experiència de coeducació’ que es va centrar en la temàtica de la dona a diversos àmbits. També va treballar a l’institut Ausiàs March.
Què penseu? Com de vegades diguem els seus companys de partit, “Lidu arriba a tot, té un clon, o dos o tres”. I és que és una dona incansable, la primera en arribar i anava a dir l’última que se’n va. Però, no se’n va. Sempre està per si algú necessita alguna cosa, siga el que siga.
En aquests temps on la igualtat està en el paper, però no és una igualtat real, on cada dia sentim a partits d’extrema dreta que ens volen tirar enrere huitanta anys en els quals la dona estaria privada dels drets més elementals, ja no a soles en el nostre país sinó en el món, fan falta dones i homes amb la força de la “nostra Lidu”.
Per acabar, Lidu, et done les gràcies, pel que eres i pel que ens fas ser. Eres un espill on mirar-nos per a molts companys de l’agrupació.