Castellonet de la Conquesta és el segon municipi més menut de la Safor. Un poble encaixat entre muntanyes, amb vistes panoràmiques sobre el Vernissa, envoltat de serres que aconsegueixen els 680 metres d’altura i creuat per camins rurals de tres metres d’amplària que fan olor encara d’ús agrari i de diumenge de senderisme. Exactament el tipus de lloc que, una vegada destruït, no es recupera.
Algú ho sap. I per això ha demanat construir-hi un hotel de quatre estreles amb vint suites, restaurant, piscina i zona per a autocaravanes en ple sòl no urbanitzable, sobre una parcel·la amb un pendent del 34%, a 2,1 quilòmetres del nucli urbà, accessible únicament per vies pecuàries d’amplària insuficient. L’empresa promotora es diu Plasticine Management, S.L. El mecanisme triat per a fer-ho possible: una Declaració d’Interès Comunitari, la figura excepcional que l’ordenament territorial valencià reserva per als casos en què una activitat de genuí interès públic no té cabuda en sòl urbà.
Convé llegir a poc a poc aquesta última frase. Interès públic. El projecte que es presenta com a tal consisteix en vint unitats d’allotjament independents, cadascuna amb cuina pròpia, dormitoris i bany, que en la pràctica són habitatges. No habitacions d’hotel: habitatges. Equipades per a la vida autònoma, sense necessitat dels serveis centralitzats que defineixen un establiment hoteler. La creació d’ocupació prevista per a sostindre tot eixe entramat sobre 36.000 metres quadrats de sòl rural: dues persones a temps parcial.
El propi Ajuntament de Castellonet, en un informe municipal de maig de 2026, ha emès una valoració negativa del projecte. Els seus arguments són demolidors: les parcel·les llinden amb sòl forestal en la seua totalitat, estan dins de la zona d’influència de cent metres de protecció contra incendis, estan afectades per la zona de policia de dos llits fluvials i l’accés proposat travessa el centre del poble per a enllaçar amb camins rurals que no compleixen ni l’amplària mínima ni els radis de gir exigits per la normativa d’emergències. L’activitat, afirma el propi consistori, pertorbaria les característiques paisatgístiques del municipi, visibles des del mirador de la part alta del poble.
I malgrat això l’expedient continua el seu curs. Perquè per a això hi ha la DIC: perquè el que el planejament ordinari no permet puga obrir-se camí per la porta del que és excepcional. El problema és que allò excepcional, quan es converteix en pràctica habitual, deixa de ser excepcional. I quan deixa de ser excepcional, el sòl no urbanitzable perd la seua única protecció real.
Però hi ha encara una altra dimensió en tot això, que va més enllà dels expedients administratius i de les normes subsidiàries: el dret al paisatge. El Conveni Europeu del Paisatge, aprovat a Florència l’any 2000 i ratificat per Espanya el 2008, estableix amb tota claredat que el paisatge és un element clau del benestar individual i social, i que la seua protecció implica drets i responsabilitats per a tota la ciutadania. No és una declaració poètica: és dret positiu vigent i d’aplicació obligatòria per a totes les administracions públiques espanyoles. El geògraf Yves Luginbühl, un dels principals artífexs d’aquest conveni, ho va formular de manera precisa: el paisatge emergeix com un nou dret en el marc de les societats democràtiques i participatives. Un dret que assisteix els veïns de Castellonet tant com qualsevol altre.
Els teòrics que han pensat amb més profunditat sobre aquesta qüestió coincideixen en un punt fonamental. El filòsof francès Alain Roger va demostrar que el paisatge no és un fet natural innocent: és sempre una construcció cultural col·lectiva, el resultat de segles de relació entre una comunitat i el seu territori. Destruir-lo en benefici d’un interès privat no és una decisió tècnica ni una simple operació immobiliària. És la sostracció a una comunitat d’alguna cosa que li pertany i que, una vegada perdut, no es restitueix. Augustin Berque, el principal teòric mundial del pensament paisatger, va plantejar la pregunta que hauria de ressonar en qualsevol expedient com aquest: com és possible que generacions que no parlaven del paisatge ens hagen deixat territoris admirables, mentre la generació actual, que no para d’invocar-lo, el destrueix a gran escala? La resposta, ell mateix la suggeria, és que convertir el paisatge en un objecte de consum —turístic, immobiliari— no és preservar-lo. És exactament el contrari.
El que se sol·licita a Castellonet no és una activitat d’interès públic implantada en el medi rural per necessitat acreditada. És una operació d’aprofitament econòmic intensiu del territori, embolcallada en llenguatge turístic, que ocupa el 47,7% de la parcel·la, supera en més de deu vegades l’edificabilitat permesa per les normes subsidiàries municipals, ignora la normativa de prevenció d’incendis forestals, no ha aportat estudi d’alternatives d’emplaçament, no justifica l’impacte sobre la connectivitat ecològica de les vies pecuàries ni sobre els llits fluvials adjacents, i ni tan sols ha sotmès el projecte a avaluació d’impacte ambiental, malgrat que la llei l’exigeix expressament per a instal·lacions hoteleres en sòl no urbanitzable.
El paisatge de Castellonet no és una externalitat. No és el decorat amable que envolta el negoci: és el bé comú que el promotor vol privatitzar i explotar. I precisament perquè ho és, i perquè els veïns de Castellonet —com qualsevol ciutadà europeu sota el paraigua del Conveni de Florència— tenen dret a gaudir d’un paisatge de qualitat i a participar en les decisions que l’afecten, la Declaració d’Interès Comunitari ha de ser denegada.
Hi ha llocs que valen més sencers que trossejats. Aquest n’és un. I hi ha drets que no es negocien en cap expedient administratiu.