Amb motiu del Dia de l’Educació, del dia de l’Educació Ambiental i del Periodista he volgut plasmar la simbiosi que pot i ha d’haver-hi entre aquests àmbits de la societat. Perquè aquesta continue essent lliure, amb maduresa i sostenible per als ciutadans i ciutadanes i el medi ambient, en l’espai i el temps.
I és que, tractant-se d’un dels drets fonamentals més qüestionats i manipulats de la història, sabem realment la necessitat que hi ha d’una escola lliure? Sabem realment quina importància té la defensa de l’aprenentatge i l’educació en la societat que volem per al futur?
Els informes que hi ha arreu del món d’organismes internacionals com la UNESCO, el Centre d’Estudis Interdisciplinaris o l’Aliança Mundial per l’Educació demostren que tot i l’evolució en favor d’un desenvolupament de la protecció d’aquest dret fonamental, encara hi ha un elevat percentatge de la població mundial infantil, adolescent i adulta que veu alterat el seu accés a l’Educació per raons com la guerra, la persecució ideològica, les crisis econòmiques derivades per les condicions climàtiques o les diferents crisis sanitàries i que en aquest darrer any en especial han vist en el COVID 19 una amenaça que ha fet tremolar molts sistemes de protecció i benestar social.
Les dades són aclaparadores. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, en l’actualitat, 262 milions de xiquets/es i joves continuen sense estar escolaritzats/zades, 617 milions de xiquets i xiquetes i adolescents no poden llegir ni manipulen operacions bàsiques de càlcul; menys del 40 per cent de les xiquetes de l’Àfrica Subsahariana completen els estudis de secundària i al voltant de 4 milions de xiquets i xiquetes i joves refugiats no poden assistir a l’escola.
El dret a l’educació d’aquestes persones es veu vulnerat de forma constant i el problema és que hem normalitzat aquesta situació inacceptable.
Sembla que quan tot està en l’aire, la crisi sanitària més greu a nivell mundial des de principis del XX, posem per cas, els elements bàsics de qualsevol estat de dret i que garanteix la supervivència com a societat com per exemple la Sanitat o l’Educació Públiques, són constantment qüestionats i deteriorats, en favor d’altres elements institucionls i també publics, perquè es mantenen amb els impostos de tots els ciutadans i ciutadanes de la nació, com per exemple la jefatura de l’Estat, monarquia o república, com una forma de separar o dividir entre els que estan a favor d’una i els que estan en contra de l’altra necessàriament.
L’Educació no hauria d’entendre de rivals polítics, ni de races, no hauria d’entendre d’edats ni d’idiomes. L’Educació no hauria de permetre complexos, ni deslleialtats cap ací mateixa.
Perquè l’Educació és la darrera frontera contra l’autodestrucció de l’ésser humà pel fet de ser-ho. L’Educació i l’aprenentatge són aquells valors que permeten creure en el futur. I sols compartint-los, defensant-los i assumint-los com a propis tindrem sentit com a societat i espècie més respectuosa amb el medi ambient.
Sols hi ha un camí, per seguir endavant i és el de la sostenibilitat de les nostres formes de vida, de créixer, de desenvolupar els nostres projectes personals i professionals. El respecte al lloc d’on venim, és el respecte cap a nosaltres mateixos i cap a la gent que ens acompanya ara i en el futur. I mentre que hi haja algú que narre els abusos de poder i denuncie la vulneració dels drets de la població com fan els i les periodistes compromesos i compromeses, hi haurà esperança i futur.