Enguany, els xiquets sahrauís tampoc no vindran. I no perquè el conflicte del Sàhara ja s’haja resolt. No! El poble sahrauí continua patint la nefasta acció colonial espanyola; ara, sotmès al colonialisme, a l’explotació, a l’exili, al genocidi aplicat per la nova metròpoli, El Marroc, amb l’aquiescència d’Espanya.

Ara, a més a més, el conflicte torna a ser armat. La guerra hi ha tornat. Hi ha guerra en un territori administrativament espanyol, i la metròpoli no se’n sent al·ludida. Més aviat, tot el contrari, continua la política del silenci informatiu sobre tot allò que hi ocorre.
 

Directament no interessa que ens en recordem. Tal qual com en èpoques passades. Els drets dels sahrauís, els drets humans són paper mullat al Sàhara ocupat pel Marroc. Els sahrauís no són més que un simple apunt en els llibres de comptabilitat dels grans interessos econòmics, voltors que exploten, espremen, un territori que està, ara per ara, controlat sota les urpes d’un amic, veí, cosí germà, amb qui hi ha vells deutes inconfessables.

Un veí que practica la neteja ètnica, al territori –encara- colonial espanyol, a base de desplaçaments massius de ciutadans marroquins per “colonitzar” aquell territori sahrauí i d’expulsió dels nadius. Una pràctica il·legal, il·legítima, immoral… tolerada i impune. Política de fets consumats.
 

Enguany no oirem l’altaveu dels xiquets sahrauís, ambaixadors que clamen contra el vel de silencia letal que cobreix el tema del Sàhara. Però, el Moviment Valencià de solidaritat i amistat amb el poble sahrauí no està callat: La Marxa per la llibertat pel poble sahrauí del 19 de juny, accions puntuals de difusió de la causa del poble sahrauí. Accions de solidaritat amb aquell poble que ha hagut de reprendre les armes per recuperar allò que va ser venut ignominiosament per colonitzadors genocides.
 

La solidaritat amb el poble sahrauí, no és, no ha de ser únicament caravanes d’ajuda humanitària, projectes de cooperació… sinó també, i sobretot, solidaritat en la reclamació del seu dret a la llibertat, a la sobirania, a l’autodeterminació. Un dret que passa, sí o sí, per la retirada de les tropes estrangeres, marroquines i altres, d’un territori ocupat il·legítimament, il·legalment, amb l’aquiescència de potències tan
democràtiques com la República francesa, els USA… i la metròpoli, el Regne d’Espanya.
 

Ara l’excusa és la pandèmia; però, parlem dels xiquets d’un poble que ha estat sistemàticament traït pels representants polítics de la metròpoli. Per començar, amb aquella “descolonització”, en realitat una transacció, territoris a canvi de tranquil·litat, per un temps, una venda clandestina del territori al Marroc.

Amb el numeret casernari decoratiu de la visita de Juan Carlos de Borbón, per prometre (als ocupants) que Espanya mai no abandonaria els sahrauís, perquè allò del destino en lo universal li ho impedia. Ja sabem com va acabar, allò.

El discurs, ardorós, l’any 79, de Felipe González Márquez, al desert sahrauí de l’exili, per comprometre, també, el seu partit PSOE(r/h), amb el poble sahrauí, fins la victòria final. Molt castrista, tot allò, també. L’any 82, tot oblidat.

Les accions d’acostament a Algèria, dels governs del PP de José María Aznar López, amb “acostament” a la qüestió sahrauí, que només va servir, finalment, per permetre el retorn, al Marroc, dels presoners de guerra que tenia l’exèrcit sahrauí.
 

Però, que no va moure ni un pèl per afluixar, (aturar/impedir?), la repressió genocida marroquina sobre els presos polítics i el poble sahrauí als territoris ocupats pel Marroc.
 

A les Corts valencianes, en les dècades del canvi de segle, hi havia un organisme, el FEVAS, Fòrum d’electes valencians per l’autodeterminació del Sàhara, integrat per parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts del moment. Un organisme que va ser torpedinat des de dins per plets de política interna. Portada a la cara de la representació sahrauí i al moviment solidari valencià.

Múltiples intents de liquidació de la representació oficiosa del poble sahrauí, les delegacions sahrauís al Regne d’Espanya. Quan, el POLISARIO és reconegut com a representant formal del poble sahrauí a la mateixa ONU! Ser més papista que el papa!

La secretària de cooperació del primer govern de José Luís Rodríguez Zapatero, Leire Pajín Iraola, que havia sigut membre del moviment de solidaritat amb el poble sahrauí de la Marina Baixa, i que valorava la grandesa de la política del seu govern amb els sahrauís… perquè havia donat més diners d’ajuda humanitària que el govern del PP. Mantenir-los vius més temps per allargar-ne l’agonia!
 

Més tard, la brutal repressió marroquina de la versió sahrauí de la Primavera àrab, Gdeim Iziq, va ser reblada amb la repressió informativa i la manipulació, tot culpabilitzant les víctimes, a l’època de la ministra Trinidad Jiménez García-Herrera.
 

També un govern ZP, que va voler desactivar el treball de l’activista pels drets humans Aminetu Haidar, a mans de Miguel Ángel Moratinos Cuyaubé, oferint-li la nacionalitat espanyola! Convertint-la en estrangera al seu país!
 

I així per arribar a l’autoproclamat govern més progre del Regne d’Espanya, per afegir un partit més a la llista de traïdors desmemoriats. Un govern on, algun membre, Pablo Iglesias Turrión, es limita a defensar els drets dels sahrauís, amb piulades!
Desmemòria?
 

La causa sahrauí és atesa als carrers; però, també està deixant de ser escoltada, amb honroses excepcions, per responsables polítics, de tot l’arc ideològic, que veuen, des del seu despatxet, què fan els seus referents “majors”.
 

I, per què, aquells majors, en concret cada nou ocupant de la Moncloa, sistemàticament, és sistèmic sembla, fa el seu primer i el seu darrer viatge a l’exterior al Marroc, al veí marroquí? Andorra, Portugal, França i el Regne Unit no són veïns… importants?
 

La solució! Ens diuen, ara i adés, des de fonts oficials del govern del Regne d’Espanya, per boca, també, de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, la solució ha de ser un acord mútuament acceptat.
 

Sí, com si per resoldre el tema del la violència masclista no tinguérem altra que posar en una taula víctimes i terroristes masclistes a negociar. A negociar la convivència en la mateixa casa. Al mateix territori. A repartir-se les tasques domèstiques, la cura dels fills, les despeses, a repartir…
 

La pitjor traïció és la de fer creure a la víctima que és la responsable del conflicte, perquè és incapaç d’arribar a un punt d’acord amb “l’altra part”!
Lamentablement, ací, la realitat també supera la ficció!