La Visitatio que coneguem ara no va sorgir per generació espontània o, es va aparèixer Sant Francesc de Borja i ens la va donar tota  ja feta i disposada per la representació?

No vaig ara i ací a explicar a estes altures de la partida, el què és la Visitatio Sepulchri de Gandia. Tothom ja més o menys la coneix.

El què i el com, és el que vull explicar, l’origen, l’inici, el germen, la llavor d’aquesta aventura. Com va començar tot.

La Visitatio Sepulchri fou descoberta l’any 1990, per Josep Gonga, quan se trobava a l’Arxiu Municipal de Gandia fent una tasca pel mateix Ajuntament, trobant-se amb un treball del Pare Tena S.J.

Gonga, escriptor, actor, investigador, historiador, inquirí més a fons, després, el varen estudiar tambè en el si de Pluja Teatre, al que pertany, passant-li més tard la tasca a Luis Quirante, aleshores Director del Festival Internacional de Teatre Medieval d’Elx, el qual va fer una investigació a fons, al temps que també se li encomanava a Josep Lluis Valldecabres, Director del Orfeón Navarro Reverter, perquè investigara les partitures, aconseguint així un dossier bastant complet de l’obra de San Francesc de Borja.

Pluja Teatre en principi volia representar-la, inclòs ho varen pensar per l’abans dit Festival de Elx, però degut a la complexitat de la posta a escena i la quantitat de gent que s’havia de mobilitzar, desistiren. Després pensaren en la Junta Major de Setmana Santa de Gandia, donat que el significat de l’obra els era molt adient i acostumada a mobilitzar gent, podria dur-la a terme i no només pel dit Festival d’Elx, sinó perque continuara aquesta tradició perduda.

L’any 1994 en mig del passeig de les Germanies, Joan Muñoz, amic i membre de Pluja Teatre, en va fer una xicoteta explicació del què era allò, i em proposava la seua realització per la Junta Major de la que era jo membre de la junta directiva.

Va ser un sobresalt i en vaig dir per a mi — açò és fantàstic, és una preciositat, és la  nostra història  i a més a més, seria un acte peculiar de la nostra setmana santa, únic a Espanya !!— .

Se me posava la pell de gallina pensar-ho, i des d’aleshores el meu cervell començà a treballar.

Abans de res havia de informar a la resta de companys de la junta directiva de la Setmana Santa de Gandia, llavors ho vaig fer així, i en dues directives, en la segona acudiren Joan Muñoz i Josep Enric Gonga, malgrat això, la meua il·lusió no la vaig contagiar a ningú dels presents. Em trobava com peix contra corrent i estava sol.

En eixa ocasió no fou possible.

L’any següent, 1995, el mateix Joan Muñoz em comunica que hi havia un concurs d’ajudes econòmiques de Teatres de la Generalitat, per el teatre i la dansa del País Valencià, i al qual nosaltres podríem accedir. Després d’eixa notícia la junta directiva ja no va poder dir que no, sempre que ens la concediren.

Immediatament em posà mans a l’obra fent tots els papers necessaris i molt més, ja que hagué d’inscriure la Junta Major, al Registre Administratiu d’Associacions de Caràcter Teatral de la C. Valenciana (la Junta Major feia teatre — i el que haguera fet falta! — ), per tot això un expedient molt gran i molt complet: certificats de la Conselleria d’Administració Pública de estar inscrits com Associació als Registres Nacional amb el núm. 59120 i Provincial amb el núm. 3799 , projecte, pressuposts, memòries, estatuts, etc., etc., etc., i un seguit de telefonades i visites a València, sobre tot al Gerent de Teatres de la Generalitat.

A banda de tot l’esmentat, hi havia de moure’s a nivell polític. En una visita que ens va fer l’alcaldessa Pepa Frau a la Junta Major en aquell moment electoral, li ho vaig explicar i va quedar impressionada, prometent ajudar-nos, la qual cosa, ens consta que va fer. Un alt càrrec de la Conselleria de Cultura, de la qual depén Teatres de la Generalitat, ens va dir en una ocasió que Pepa Frau estava molt interessada per la nostra sol·licitud, fins i tot li telefonà en dues ocasions des del Senat (en eixe temps era senadora per València). Hi havia que fer tot el possible per aconseguir que la Visitatio fora una realitat. 

El mes de Juny va rebre la Junta Major una carta de Teatres de la Generalitat, amb data de 31 de Maig, allí se’ns comunicava la concessió de una ajuda per 1.700.000 ptes. (10.200euros) (hi ha que dir, que a l’apartat al qual optàvem nosaltres,hi havia un total només de vuit milions de ptes. per a tots els projectes que es presentaren). Una altra vegada més, papers, carta d’acceptació, certificat d’Hisenda, de la Seguretat Social…, etc etc.

Abans de continuar, vull aclarir que a més del recolzament de Pepa Frau i Mª. Carmen Pérez i per suposat el Sr. Abad Alberto Caselles, que sempre, sempre, va estar al meu costat, vàrem tindre un aliat molt important dintre de la Conselleria de Cultura, va ser Luís Quirante Santacruz (q.e.p.d.) per aleshores Cap del Servei de Música, coneixedor del teatre i estudiós de la Visitatio, el qual va seguir molt a prop tot el que va ocórrer, va vindre a Gandia a vore la Visitatio en més de una ocasió i es va preocupar i intervingué per eixa ajuda i més endavant, també per a l’Orfeó Borja. Des d’ací un agraïment i record per ell.

Després de la concessió de la esmentada ajuda, ja podíem encetar el projecte. Però recorde que Antonio Picot, aleshores president de la Junta Major, me digué que no podia passar-me en les despeses de la quantitat de la subvenció —he de reconèixer que no ho vaig tindre en compte—.

Als pocs dies de la notícia, ens reunirem Miguel Vercher, Director de la Banda Unión Artístico Musical San Francisco de Borja de Gandia i de l’Escola de Música Mestre Valdovín, Ximo Vidal i Josep Gonga membres de Pluja Teatre, Josep Lluís Valldecabres, director de l’Orfeó Navarro Reverter, Pedro Salanova, secretari de  la Junta Major i jo mateix com coordinador de l’acte, de la qual vàrem eixir tots contents i satisfets, estava tot clar i immediatament ho tindríem tot solucionat, tindríem les veus, els músics, etc. —això creiem—.

El dia 28 de Juliol, vàrem tindre una entrevista amb el Sr. Miguel Àngel Utrillas, cap de la Fundació Bancaixa, Juan Miguel Lloret, Josep Gonga i jo mateix, per a explicar-li el projecte i sol·licitar ajuda; tinguérem una excel·lent rebuda, molt bones paraules, però ens varen dir que havien d’estudiar-ho primer. Tenia clar que hauria de tornar a intentar-ho, però més endavant.

Després de l’estiu vaig parlar amb Miguel Vercher, per veure si ja havia format el cor, si tenia els músics, i em vaig decebre al veure que no havia res, era una persona molt ocupada, molt. Em digué Vercher que pensava que ja no es feia la Visitatio. Estàvem una altra vegada al punt d’inici.

A finals de Novembre i principis de Desembre, abans de la finalització del termini per a la presentació dels justificants de la realització de l’acte, que segons les bases era el 20 de desembre, volia demanar que ens prorrogaren el termini, conforme tenien entès i es feia en altres concursos d’ajudes. Dit concurs d’ajudes es va promulgar ja el dia dos de març, enteníem doncs que la Visitatio no es podia realitzar en eixa Setmana Santa. Però no era així i després de diverses converses amb el Gerent de Teatres de las Generalitat, tant jo com Joan Muñoz des de Pluja Teatre, ens va dir que no es podia demanar una pròrroga i que s’havia de fer dins l’any abans que finalitzara el termini o perdíem la subvenció. Com s’havia de fer en Nadal? No tenia sentit, ni hi havia temps tampoc. Però no valia lamentar-se, calia solucionar-ho i com fora.

Vàrem parlar amb membres del Partit Popular de Gandia, sobre tot amb Ximo Faus, (aleshores  governaven la Generalitat Valenciana) crec que fruit d’aquestes converses, varen fer que des de Teatres de la Generalitat me indicaren que l’única solució possible era que presentàrem un dossier que indicara que s’havia fet la representació a porta tancada, amb justificants de factures, etc. i fins i tot amb una certificació d’un determinat estament com que s’havia fet eixa representació abans del 20 de desembre. No tingué més opció que buscar factures com si fos boig, i tot en quatre dies.

El dia 23 de Gener de 1996, quan ja estaven els assajos ben avançats, el cap de Teatres em va comunicar que estava tot clar i que no havia cap problema.

Però els diners no aplegaren fins que es va portar a terme tot el projecte, el 7 d’abril d’eixe mateix any.

Durant tot aquest temps de patiment que he esmentat, només acabat l’estiu, vaig insistir a Miguel Vercher per tal de moure-ho tot, formar el cor, etc. Passat uns dies em va presentar a Jesús Cantos per a la direcció del cor, el qual es va entusiasmar tant o més que jo, però aquest em digué que depenia de Miguel Vercher i que calia portar els intèrprets. Vaig tirar del carro com pogué i aconseguirem, tots tres plegats, sobre tot Cantos, músics de la Banda i de l’Escola de Música, de l’Agrupació Coral de Castelló de Rugat i també els Joves del Palau. Només passaren el Nadal, tots els dissabtes hi havia assaig a les 12:30 h. al Cercle Musical, que ens cedien amablement.

Total que Jesús Cantos, amb la ajuda de Lucía Castelló, per la tècnica vocal, que ell mateix va convèncer, a dirigir, assajar i formar un cor en quatre dies amb quaranta persones que mai ho havien fet, al menys junts i com a coral, i jo a muntar tota l’infrastructura i fer la recerca de tot allò que ens poguera ajudar a portar a terme la Visitatio.

Vaig contactar amb Toni Durà perquè dissenyara el vestuari i el cadafal que s’havia d’utilitzar, ja que Manolo Boix, al qual em vaig adreçar tal com m’indicaren els membres de Pluja Teatre, no va contestar a la meua sol·licitud i passaven els dies; molt diferent va ser Durà, donat que ell immediatament es va posar mans a l’obra (es va fer a la plaça i no al interior del Convent de les Clarisses, com era la tradició, perque no ens donaren permís com haguérem desitjat). Per a la confecció del vestuari ens varen abastir dos modistes, també de Gandia, Armando Tinti i Xavier Fáus, també un poc depresa donat que un taller de confecció de València, al qual s’havia previst portar la comanda, estava amb la confecció del vestuari d’una pel·lícula que estava rodant-se a Alacant.

Teixits Ferragud es varen esforçar en aconseguir-nos tot el tèxtil que ens feia falta i en la confecció dels cortinatges. En especial Nacho Moreno que fins i tot va ajudar en la representació.

El fuster Rafael Miret va fer tota la part de fusta, que era molta i el ferrer José Ferrer l’estructura metàl·lica. Sobre tot, aquestes dues persones varen tindre molta paciència amb mi i no al inrevés.

El telèfon de l’oficina i de ma casa, bullien, telefonades continues, tan rebudes com emeses, a Valldecabres, a Teatres de la Generalitat, als modistes…, inclòs a Cantos i Vercher que ens veiem, fins i tot, tots els dissabtes.

Després de la visita que férem Lloret, Gonga i jo, a la Fundació Bancaixa en juliol i com que no veiem cap contestació de la seua part, ens decidirem a remetre una carta al Secretari Gral. de Bancaixa, la qual cosa va fer que el cap de la Fundació ens remetera una persona per veure com anaven els assajos i la resta d’elements, va ser el pitjor assaig que havien tingut des del inici, mala sort. Però després d’aquesta visita, ens indicaren que l’ajuda que podrien donar-nos, ens la concediria el Director de la Zona de Gandia, la qual cosa es va concretar, tot plegat, en cent mil pessetes (600euros) encara que primer ens va dir que serien dues-centes mil.

Amb la Regidora de Cultura vaig mantenir, al menys, tres entrevistes a fi d’aconseguir de l’Ajuntament una ajuda econòmica, però i com no, no hi havia pressupost.

Durant eixe temps i mitjançant el meu fill, li vaig passar tota la informació que tenia de la Visitatio a Santiago Laparra, que era professor seu a l’Institut Maria Enriquez. A ran d’això vam tindre una agradable i extensa xerrada, ell, Lluis Romero i jo a l’Ajuntament de Gandia. En eixa xerrada en va comunicar que el CEIC Alfons el Vell anava a editar una guia, una investigació a consciencia sobre la mateixa, amb estudi musical, històric i teatral, cosa que es va produir l’any 1998.  No va dir quines persones estaven involucrades en seua elaboració. A la fi van ser el mateix Santiago Laparra, Josep Enric Gonga, Luis Quirante i José Mª Vives Ramiro, persona aquesta última que passat un temps vaig tindre el plaer de conèixer.

Lluís Romero, aleshores animador cultural de l’Ajuntament, en vorem tant estressat i exhaust en va ajudar a publicitar la Visitatio a El País, TV3 i TVV (Levante, Las Provincias, Gente de La Safor, Gandia televisió i totes les ràdios locals ja estaven donant recolzament), també a la realització del llibret de mà i el cartell, que el dissenyà Vicent Almar, l’impremta d’ambdues coses va ser Cambra d’Ontinyent, que era l’impressor de la revista Passio, el cartell i moltes altres coses de la Junta Major.

Amb la premsa, la ràdio i la TV, tingué bastant feina —cosa que vaig agrair— i gràcies a això la donaren a conèixer, varen ser molts intervius en directe en l’estudi, per telèfon, gravats, , etc., inclòs el dia de la representació Ràdio 9 i a les 11 de la nit, en va fer una entrevista. Tinc una anècdota al voltant de tot això, va ser així: un dia pel matí i en el treball (treballava a la Caixa de València, aleshores Bancaixa), em telefonà Radio Gandia (Antonio Capó) per emetre en directe a les notícies de la una del migdia, doncs bé, al moment de l’entrevista tenia en una mà el telèfon i amb l’altra li feia gests a un client, que estava al taulell, per què aguardara un moment. Encara sort que va ser curta.

Eixa Setmana Santa va ser trepidant perque estigué acompanyant als fotògrafs, per què estàvem preparant la Guia Artística de la Setmana Santa i també jo m’encarregava d’ella. Encara no sé com podia abastir-ho tot.

Conforme s’apropava la data de la representació, es doblaren els assajos i durant la Setmana Santa se feren tres més pel recorregut de la mateixa, el Dijous Sant dos, un per la vesprada i un altre per la nit a les 22 hores i el mateix Dissabte Sant a les 20 hores un altre petit en el lloc de la representació, donat que ja estava enllestit el templet i així tots els intèrprets prenien contacte amb tot l’espai teatral on s’havia de celebrar la representació.

El mateix Dissabte Sant estigué a la Plaça Maria Enríquez, on s’havia de fer la representació, pràcticament tot el dia, per ajudar al muntatge del cadafal, grua inclòs, fins a la finalització i replega d’aparells passades les dos de la matinada. Ni tant sols em vaig poder acomiadar del meu fill en el seu viatge d’estudis, donat que era a la mateixa hora que la Visitatio.

A la una de la matinada del Diumenge de Resurrecció, va eixir tota la comitiva entre una extraordinària assistència i expectació per presenciar la Visitatio Sepulchri, després de 131 anys sense representar-se.

Una vegada escampada la murta, la processó anava iniciada amb la creu duta per dos escolans, al darrere i presidint-la, l’Il·lustríssim Sr Abat, vestit amb la mitra i capa pluvial i acompanyat per dos rectors, després els àngels i les maries amb Sant Joan seguit del cor i els músics, amb el cant “Dum transisset sabatum”, va transcórrer des de la porta principal de la Seu Col·legiata pels carrers Sant Pasqual, Alcalá de Olmo, Sant Bernat fins arribar a la plaça Maria Enriquez, on es va desenvolupar tota l’escenografia i càntics de la Visitatio. No se pot explicar ací en paraules tota l’emoció i el desenvolupament de l’obra, els aplaudiments van ser extraordinaris quan cantaren l’Al·leluia final. La tornada pels Carrers Pare Gomar, Sant Pasqual fins la Col·legiata va ser tan concorreguda i hi havia tanta expectació que amb la repetició de l’Al·leluia i amb l’esclat de carcasses el públic es bolcà de nou amb una llarga ovació. En eixa primera representació varen ser els solistes Montserrat Bermúdez, soprano, Júlia Boronat, soprano, Lucía Castelló, soprano, Alícia Izquierdo, soprano, Ainara Morant, soprano i Óscar Aparisi, tenor i els músics Daniel Ferrer, oboè, Jaime García, orgue, Salvador Iznardo, guitarra espanyola i Miguel Pérez, fagot

Tots els mitjans de comunicació feren ressò de dita recuperació, que segons el diari El País gaudiren vora tres mil persones. Vàrem rebre felicitacions de tot hom. Estigué present, a més de la TV, premsa i ràdios locals, A3TV i Canal 9, Levante, Las Provincias, El País, fent el corresponent reportatge i entrevistes.

Després d’eixa primera representació el diumenge 7 d’Abril de 1996, s’adonàrem de la manca de una coral gandiana que assegurara la seua continuïtat. Em vaig proposar també eixe repte com a cosa personal, però malgrat un molt greu accident de trànsit que vaig sofrir el dia 9 de maig d’eixe any, fins a la recuperació del mateix, no em pogué ficar a treballar.

Durant els mesos de Octubre i Novembre es va iniciar la formació de la coral, primer remetent una carta a totes les persones que feren la primera representació, després fent una roda de premsa cridant a les persones interessades perquè acudiren a la cita, i a continuació treballant per cohesionar-ho tot. El dia 21 de Desembre, es va constituir oficialment l’Orfeó Borja de Gandia, tenint la missió primordial d’interpretar la Visitatio Sepulchri cada Setmana Santa. El dia 3 de Gener següent, es va presentar oficialment a Gandia en un concert de Nadal a la Seu Col·legiata amb les Corals de Oliva i de Vilallonga i la Orquestra Jove Ciutat de Gandia.

L’Orfeó es va formar sense pressupost i amb molta il·lusió, sota la direcció de Jesús Cantos, amb la ajuda de Moisés Bautista i Lucía Castelló i jo com a President. Gràcies a totes les persones que varen ajudar a conformar aquest orfeó, i, ara més, a les actuals.

Un orfeó, que ninguna institució gandiana no li ha donat, inclòs la Junta Major —que disposa d’un local museu amb sales de reunions i assemblees— , cap lloc estable per assajar i tindre espai per el seus arxiu, instruments i guardons. L’Institut Ausiàs March, gràcies a Abelardo Herrero i fins a poc temps, ja que està ara en reforma i ampliació, tenien un lloc i un armari. Ara van a el centre social Roís de Corella.

També me faig algunes preguntes moltes vegades, perquè la Junta Major no apareix com patrocinadora de l’edició de la guia/estudi i de el CD gravat al Teatre Serrano de la Visitatio Sepulchri, ambdós realitzats per el CEIC Alfons el Vell? Per què l’ajuntament no va donar cap ajuda? Algun dia ho sabré?

Alguna persona pensarà, després de llegir este article, que me pot la vanitat, o l’orgull. Orgullós sí estic, però de vore que es va aconseguir i a dia de hui ningú no pot dir el contrari. Cada vegada que gaudisc la Visitatio l’emoció és més i més palesa.

Altres diran que soc un ressentit, queixós, enfadat, però no, ninguna d’elles, estic dolgut, apesarat, trist, omés, menystingut. A ningun ser humà que fa una feina, una feina dura, sense quasi ajuda dels seus companys de barco, no li agradaria que al menys se’l reconeguera, un poc, el què ha fet? També diran —no t’he vist tots els anys veient la Visitatio!—, clar que no, he tingut no un, sinó dos accidents gravíssims de trànsit i passats uns anys amb problemes físics derivats d’una intervenció quirúrgica, i això, amics, no cal dir el què suposa i naturalment m’ha limitat uns quants anys i ara encara que millor, tinc una discapacitat amb mobilitat reduïda.

La Visitatio que coneguem ara no va emergir per generació espontània, o es va aparèixer Sant Francesc de Borja i ens va donar tota la matèria ja feta i disposada per la representació, o sí?

Jo sí he tractat de ficar sobre el paper totes les persones que han estat, faltaria un llistat de tots els components del cor i intèrprets, la tinc, però seria massa llarg aquest article.

No sé si alguna altra persona haguera pogut fer tota esta feina, però del que sí estic segur, ben segur, és que si no haguera conegut a Jesús Cantos, la Visitatio no s’haguera fet. No.

En el moment que Joan Muñoz me va presentar la Visitatio, jo haguera pogut dir que no podia fer res i no hauria passat res, de res, però malgrat tot i com a gandià que sóc, en vaig sentir obligat,  al menys, a intentar-ho i la meua consciència ciutadana m’obligava. Ara és molt bonic apuntar-se al carro i passar sota l’arc del triomf i els pètals de flors caient al damunt, però no se’n recordem de qui a picat eixa pedra, qui una darrere l’altra ha anant col·locant-les aconseguint construir-lo.  Hi ha una frase castellana adient per l’ocasió: “ Es de ser bien nacidos el ser agradecidos”.

Però el que passa és que jo no soc, ni vull, ni puc ser, part del cercle (cercle: grup de persones, de coses o de coneixements que formen una certa unitat, de les quals s’abraça l’extensió) de l’elit intel·lectual de Gandia. No tinc estudis, però he estudiat, no tinc carrera, però he corregut, no tenia quasi coneixements de valencià, però vaig aprendre, tinc alguna intel·ligència i l’he utilitzat i el què sí tinc, és, amor propi.

L’Orfeó Borja em va distingir amb la seua insígnia d’or, que guarde i lluïsc quan cal i amb moltíssim orgull.

Ximo Vidal me va dir que el que jo havia fet era una producció teatral amb tota regla. Nyas! Em vaig sentir apreciat i valorat, gràcies Ximo, encara que tu no te’n recordaràs, jo sí, i crec que ha sigut el millor elogi que m’han fet en ma vida.

Tinc un arxiu amb tota la paperassa i documentació que va ser necessària, video lineal —sense editar— de Tele Alberto, fotografies de Ximo Ferri d’eixa primera representació, fotografies d’altres anys fetes per mi, etc. La documentació oficial són fotocòpies, ja que els originals estan a l’arxiu de la Junta Major, l’altra no. De les meues fotografies, tinc, al menys per a mi, un bon i complet reportatge fotogràfic de la representació completa de l’any 2000 (21 i 23 d’abril) que es va fer a la Seu Col·legiata, amb torxes i sense llum artificial la segona jornada, esta va ser exposada a La Casa de la Marquesa durant pocs dies, però amb bastant èxit (una petita selecció es va exposar a Roma quan es va representar allí l’any 2010 quan va anar el vaixell dels Borja, —gràcies Toni Durà per comptar amb mi, encara que no vaig poder anar per una convalescència—), tot ho cediria gustós a la fundació, patronat o institució similar que algun dia es faça per la Visitatio Sepulchri de Gandia, però només serà aleshores.

Per acabar vull dir que aquest escrit ha sigut meditat, pensat, repensat més de cent, mil vegades durant anys, potser alguna persona ara no me dirigisca la paraula, ho sento, per a mi no ha sigut fàcil tindre que tragar-me la modèstia, la humilitat, el pudor i la cautela i abocar-ho tot com s’aboca l’arròs a la paella, amb decisió però ben repartit.

Fins la propera ocasió.