Quan parlem de la saga Borja, en la majoria de les ocasions, pensem en els personatges més grandiloqüents i polèmics que la formaren: Alexandre VI, l’hàbil i ambiciós papa capaç de tot per aconseguir la seua supremacia sobre Itàlia; Cèsar de Borja, el gran guerrer que treballava de forma incansable per l’expansió familiar; o Lucrècia de Borja, peça clau en l’estratègia política de la casa. La grandesa, l’opulència i el poder són trets que tenen en comú aquests Borja cinematogràfics i que produeixen en el públic tanta atracció, com també, necessitat de crítica.

Amb tot aquest artifici de grandesa que envolta els Borja, queda en un discret plànol el seu origen i la perseverança d’un personatge que des del res va arribar a ocupar el tron de Sant Pere. Si bé és sabut que el primer papa Borja va ser Calixt III, sembla casi una broma que d’ell no es coneguin dades com la del seu any de naixement. Probablement perquè Calixt, o millor dit Alfons de Borja, no estava cridat a ser un personatge destacat.

Alfons no era noble, era fill d’una família d’origen plebeu que vivia al “Senyoriu de la Torre de Canals”. Son pare, Domènec de Borja, era ciutadà de Xàtiva i allí estava batejat i enregistrat, com també ho va estar la seva prole. Domènec pertanyia a l’estament de “ma major o mijana”, situat baix de la noblesa però amb dret de participar en la direcció de la vida política de la ciutat. En documentació trobem el pare d’Alfons ostentant càrrecs menors de l’administració reial, sent llaurador en Canals i sobretot exercint l’ofici de tintorer, que des de Canals va traslladar a Xàtiva. Poc més que el nom sabem de la mare del nostre protagonista, li deien Francina i el seu naixement es situa entre València i Xàtiva. Francina i Domènec va tenir quatre filles més, a banda d’Alfons, entre les que destacà Isabel de Borja, futura mare del papa Alexandre VI.

Aquesta família treballadora, amb temps i esforç, va guanyar una bona posició dins de la societat de Xàtiva i decidiren buscar per al seu fill una eixida professional que li poguera garantir el futur. Així Alfons des de menut estudià gramàtica i arts, disciplines necessàries per a poder estudiar una carrera universitària, i als catorze anys fou enviat a l’Estudi General de Lleida. Cal destacar que la Universitat de Lleida fou una de les escasses institucions d’ensenyament superior de la Corona d’Aragó i que gaudia de gran renom des de temps de Jaume II.

Aquest xiquet que eixia de l’anonimat del senyoriu de Canals en 1393 per buscar un millor futur per a la seva família, va acomplir el seu objectiu superant les expectatives posades en ell.

En 1413 ja era doctorat en Dret Civil i al poc de temps es doctorà en Dret Canònic. A banda, havia ocupat altres càrrecs de certa rellevància: en 1408 fou assessor de Batlle de Lleida, anomenat pel Rei Martí l’Humà; i en 1411 fou ascendit a canonge de la Seu de Lleida per Benedicte XIII (el papa Luna), títol que duia implícit el càrrec de docent en l’Estudi General de la ciutat. Aquell mateix any Alfons arribà a ser Oficial del Bisbe de Lleida.

L’habilitat d’Alfons com a tècnic especialista en dret va ser més que coneguda en el món religiós, i la seva notorietat pujava amb cada càrrec nou que ocupava, permetent-li millorar la seva posició. Però en tota la carrera ascendent d’aquest Borja va haver un fet clau que el situà en el punt d’eixida cap al Vaticà, el “Concili de Constança” de 1416.

El conegut Concili tenia com a una de les finalitats donar fi al controvertit Cisma d’Occident que havia dividit al llarg d’anys l’Església Catòlica en dues seus enfrontades: Roma i Avinyó.

Constança fou la ciutat elegida per refermar les bases catòliques, recolzant als papes romans com legítims hereus del tron Vaticà. Alfons el Magnànim acabava de ser coronat Rei d’Aragó i, al igual que el seu pare Ferran I d’Antequera, era defensor de la causa Romana, així que va requerir als representants electes dels diferents Capítols de la Corona per a que el seu regne fora representat en el Concili.

Els capítols aragonesos eren defensors històrics de la causa d’Avinyó, per tant recolzaven fermament Benedicte XIII i decidiren no acudir a la convocatòria que els havia fet el seu rei.

Davant aquesta situació, el Magnànim, forçà la convocatòria d’un sínode diocesà a Barcelona, on va contactar amb el brillant Alfons d’Aragó, qui finalment fou l’elegit pel Capítol de Lleida com al seu representant per a la reunió de Constança. Aquest va ser el primer encontre entre el Borja i el rei, forjant una relació que a partir d’aquest moment seria molt estreta, i així es mantingué fins l’arribada d’Alfons al papat en 1455 moment en que aquesta amistat es trencà per sempre.

Paulatinament Borja va anar distanciant-se de Lleida per apropar-se al rei i recolzar la seva causa. Cal recordar l’estreta línia que separava el poder polític del religiós, i que una carrera eclesiàstica garantia alts càrrecs de confiança política. Així fou com el Rei Magnànim i el religiós començaren els seus plans d’incursió en Italià.

Dins la cort, Alfons va ocupar diversos càrrecs, entre els que trobem el de funcionari i membre fixe de la Cancelleria, Conseller, Gerent de la cancelleria i vicecanceller. També va aconseguir ser Canceller de L’estudi de Lleida a pesar de la dificultat que li suposà donat que tingué que salvar l’obstacle de no ser noble, com la majoria dels aspirants.

La noblesa fou el punt feble d’Alfons que feia grans esforços per amagar el seu origen plebeu i per continuar millorant la posició de la seva família. Mostra de la seva necessitat d’emparentar amb la noblesa, és l’acord matrimonial que va negociar entre la seva germana Isabel i el seu parent noble de Xàtiva, Jofré Gil de Borja, qui garantia la noblesa de la família a canvi d’una sucosa dot, que gustosament pagà el propi Alfons.

L’any 1429, Borja serà nomenat bisbe de València, en recompensa pel seu paper en la resolució del Cisma d’Occident sent el primer valencià en presidir aquest diòcesis. I en 1444, després de la recent conquesta de Nàpols del Magnànim i de les tasques d’Alfons com a mediador entre el papat i el nou rei, fou creat cardenal pel papa Eugeni IV. En aquest moment, aprofità la seva posició per a portar a Italià els seus nebots, Roderic i Pere Lluís, als que decidí enviar a Bolonya per a que completaren els seus estudis iniciats a València baix la seva protecció com a bisbe. Destacarem que Roderic va saber aprofitar millor que el seu germà la formació i la posició que li va donar el seu oncle, i com a conseqüència el veurem anys després com a cap del Vaticà amb el nom d’Alexandre VI.

Alfons de Borja, després d’onze anys de cardenalat i amb la mort Nicolau V, fou elegit Papa el 1455 amb el nom de Calixt III. La seva avançada edat, uns 73 anys, el convertia en un papa vell amb poc de recorregut però elegit per eixir de la pugna entre els Orsini i els Colonna per la tiara papal. Alfons, que va saber aprofitar la situació, es va afanyar a perseguir una de les seves obsessions: la guerra contra els turcs. Una guerra amb mal resultat i poca repercussió, degut a l’escàs recolzament que obtingué dels monarques europeus, entre els que es trobava el seu antic amic Alfons el Magnànim, del qui s’havia distanciat evitant favoritismes cap al monarca espanyol que pogueren ser malentesos en Itàlia.

I per acabar aquest tast de la biografia d’Alfons de Borja, cal dir que es un personatge clau per entendre la projecció familiar; ell suposà el inici de l’ascens dels Borja cap a la universalitat des d’un poble perifèric del Regne de València. Calixt III arribà a ser Papa per factors externs a ell però el fet d’estar en el moment oportú i en el lloc indicat fou una tasca en la que invertí tota una vida. La seva habilitat amb les lleis i el seu esforç personal el dugueren al Vaticà on estava cridat a ser un Papa de transició però deixà una forta llavor valenciana en Roma, que anys després seria coneguda en tot el món.

Balbina Sendra Alcina

Directora Palau Ducal dels Borja. F.C.V