Article de: Col·lectiu Cívic Massa Crítica
D’entrada, crida l’atenció que els més fogosos defensors de la jura de bandera civil desconeguen, o obliden selectivament, que en cap país europeu existeix un acte com el que tindrà lloc en el Grau el 15 de novembre i estem, per tant, davant una cerimònia pública que no forma part dels rituals simbòlics de defensa dels valors democràtics als estats de la UE.
Però si no hi ha rastre d’eixa estranya solemnitat a Europa, menys encara pot defensar-se al nostre país a la llum de la tradició de l’esquerra, del pensament liberal o del mateix exèrcit espanyol, que mai han confós els àmbits civil i militar. És a dir, que ens trobem davant una “tradició inventada” des de dalt per la dreta espanyola que es remunta només al 2004, tres anys després de la supressió del servei militar obligatori i de la instal·lació a la plaça de Colón de Madrid pel govern de José María Aznar d’una bandera “rojigualda”, amb una superfície superior a un camp de tennis, situada a 50 metres d’alçada.
Gestos desmesurats i amb una forta càrrega doctrinària que representen les inèrcies d’una desfasada visió de l’Estat on l’exèrcit, d’acord amb la seua tendència històrica a intervindre en política, encara administraria el significat “canònic” de la “bandera nacional” (que inclou la defensa de la “unitat” territorial, paper que tampoc té cap exèrcit europeu) i acompliria la missió d’escenificar una absurda divisió de ciutadans entre els qui juren i els qui no juren bandera. Als primers la retòrica oficial els reconeix “su lealtad y compromiso con España” mentre els segons, indiferents, tebis, o simplement més discrets davant la “enseña nacional”, sembla que no aconseguiran mai els títols de respecte que mereixen els autèntics patriotes.
El que sorprén d’un esdeveniment com la jura de bandera “cívico-militar” és que no respon a cap exigència o necessitat ciutadana real sinó a allò que s’ha anomenat “patriotisme de karaoke”, que consisteix a exaltar en aparatosos espectacles públics la bandera preceptiva i a les Forces Armades com a símbols i models de conducta que, més que representar o estar al servei de l’Estat, foren encara la seua clau de volta. No és un secret que d’eixos equívocs, sobreentesos i tabús mai debatuts ni aclarits la dreta i la ultradreta han fet un instrument ideològic-estratègic excloent, inassumible per a amplis sectors de la població, ben conscients que al voltant de la simbologia estatal també es juga una partida política, com es veu cada 12 d’octubre en els actes de l’anomenada “Fiesta Nacional”.
Si, com aconsellava Albert Camus, cal “pensar en l’individu a l’hora d’arreglar la cosa social i mirar el bé comú cada vegada que l’individu reclame la nostra atenció”, un acte com el del Grau només pot veure’s com la manifestació d’una sentimentalitat privada que ni és majoritària, ni una necessitat democràtica ni hauria d’exhibir-se en espais públics.
El que no s’entén és que, a Gandia, i per raons que hauria d’explicar amb detall, el principal partit d’un govern teòricament d’esquerres obvie eixos conflictes evidents, accepte els postulats simplistes de la dreta i, com en la qüestió religiosa, s’allunye altre cop de la cultura del debat, el pensament crític i la responsabilitat política mentre la fullaraca retòrica, la propaganda i els automatismes protocol·laris novament acaparen l’escena.
Perquè el problema, i ben gros, es planteja quan els que provoquen la confusió ideològica permanent i anticipen una atmosfera de banalitat política sense precedents no són les formacions retardatàries sinó partits que es diuen progressistes però ho demostren ben poc.
S’han adherit a este escrit (per ordre alfabètic): Raúl Abeledo; Esperança Costa; Rafael Delgado; Amparo Estruch; Salvador Ferrer; Vicenta Ferrer; Josep R. Fons; Joan Martí; Boro Mañó; Ferran Martínez; Cebrià Molinero; José Monrabal; Alberto Nieto; Néstor Novell ; Joan Palomares; Xaro Peiró; Pau Rausell; José M. Rodrigues; Bernat Rodríguez; Lluís Romero; Salvador Sanchis; Paco Sanchis; Emili Selfa; Fabiola Serra; Vicent Tarrasó.