El dia 27 de febrer del 1976 va ser proclamada la República Àrab Sahrauí Democràtica, a Bir Lehlú, Sàhara Occidental.

Des de llavors han passat molts anys, quaranta-vuit! i moltes coses. Sobretot molts èxits en la lluita pels drets del poble sahrauí, èxits del POLISARIO, del seu exèrcit, de la RASD, del moviment internacional de solidaritat amb el poble sahrauí, i no podem oblidar -i celebrar- els èxits de la resistència de la població civil sahrauí, que pateix la repressió genocida als territoris ocupats pel Marroc, 

Però, també han sigut quaranta-vuit anys de veure, de comprovar, amb impotència i ràbia, com, bàsicament, els drets humans són paper mullat front als interessos de dirigents sense escrúpols dels nostres països “democràtics”.

De veure com han passat,

48 anys de guerra, de neteja ètnica, d’espoli, de genocidi, amb el consegüent exili i els consegüents refugiats.

48 anys sense poder veure els familiars exiliats.

48 anys sense poder tornar a cals pares i poder visitar els familiars, sense poder visitar els cementeris on hi ha els teus avantpassats.

48 anys de meninfotisme cínic, de posar-se medalles fàtues de ser qui més ha fet –des de la Moncloa- pels refugiats sahrauís. De posar-se medalles hipòcrites i d’eixir en la foto de la solidaritat. D’una solidaritat que només serveix per allargar l’agonia dels refugiats, per allargar l’opressió sobre els sahrauís habitants dels territoris ocupats. Quan el que hi cal és la descolonització i l’autodeterminació del Sàhara.

48 anys de despreocupació, de mirar cap un altre costat, per part dels dirigents espanyols, responsables de dur a terme la descolonització del Sàhara. D’exercici de desmemòria, d’esborrar i de reescriure la història. De Ministeri de la Veritat.

48 anys de complicitat amb el genocidi marroquí.

48 anys de genuflexió al xantatge marroquí.

48 anys d’una corrupció que consisteix a viure en una bombolla de iupi, ignorant fins i tot allò que demanda la pròpia militància, la llibertat per al poble sahrauí, tot tergiversant-ho amb el disseny d’una solució a mida del Marroc.

48 anys de bloqueig de les resolucions de l’ONU.

48 anys d’amagar el cap sota l’ala, tergiversant allò que l’ONU diu… sense voler reconéixer dues coses: que el Regne d’Espanya és l’ONU, en tant que membre; i, sobretot, que el Regne d’Espanya és la potència administradora responsable de la descolonització, encara pendent, del Sàhara Occidental.

48 anys de comprovar com hi ha una classe especial de turistes: càrrecs públics que van de turisme als “exòtics” campaments de refugiats sahrauís.

48 anys de comprovar com és de curta la solidaritat d’alguns polítics. No va més enllà dels pèls del propi nas!

48 anys de veure polítics i càrrecs públics que obliden, tan ràpidament com cal, per no eixir de la foto!, allò que van dir, que van prometre. Allò a què es van comprometre, davant de la història, alguns! D’altres avantposant l’absolució de la història! D’altres, ni això!

48 anys de veure com el compromís, en el bon sentit de la paraula, moltes vegades se l’endú el vent!

48 anys d’Adolfo Suárez González, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González Márquez, José María Aznar López, José Luís Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy Brey, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, i de les confluències respectives, de líders que al carrer bramen pel Sàhara i al despatx no passen de fer un tuit per plànyer-se de l’enèsima violació dels drets humans al Sàhara. Tots aquests són responsables i còmplices del genocidi. Coronats per Mohamed VI i Felipe VI, els responsables últims.