El dia 27 de febrer és marcat en roig al calendari dels sahrauís i al dels seus amics.

És el dia de la commemoració de la proclamació de la república saharauí. Una república jove. Una república, però, foguejada en la lluita per la seua existència. Una república reconeguda per vuitanta-dos estats, com Sud-Àfrica o Mèxic; però molts d’altres estats reconeixen el POLISARIO com representant dels sahrauís, com ara el Regne d’Espanya i la majoria de països europeus, així com la mateixa ONU.

A començaments de l’any 1976, ara fa quaranta-set anys, el govern provisional de l’Estat espanyol (en aquell moment conegut com a “la transició”), un govern encara, íntegrament i reconegudament, franquista va acabar de desmantellar les estructures administratives i militars colonials de la província 53, el Sàhara espanyol.

Va ser una retirada arran de les pressions marroquines que pretenien l’annexió d’aquell territori en el seu camí cap a la instauració de la quimera alauita del Gran Marroc (que inclou, també, les Canàries, Andalusia,…).

Però, el Marroc no era l’únic agent que demanava la retirada del govern colonial espanyol. El Front POLISARIO (creat el 1973), una formació que aglutinava les forces anticolonials, i representa la reclamació de llibertat del poble sahrauí, també pressionava la metròpoli amb l’objectiu de la descolonització. Així com les Nacions Unides, que reclamaven la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per als sahrauís.

Unes pressions que coincidien en la demanda de la retirada de l’administració colonial espanyola. Però, diferien en un detall no menor. Mentre el Marroc cercava un canvi de metròpoli, de colonitzador, tot mantenint els sahrauís com a ciutadans de segona en el seu propi país, el Front POLISARIO (reconegut per l’ONU ja el 1975) reclamava la retirada de la metròpoli colonitzadora i la transferència de poders de metròpoli a poble autodeterminat. EL mateix que reclamava l’ONU d’Espanya. Cal afegir-hi, però, una tercera potència colonial, la República Islàmica de Mauritània, que també reclamava una part del pastís dels recursos naturals.

Així, sota la cobertura, il·legal, dels Acords Tripartits de Madrid, de 14 de novembre de 1975. Uns acords, o una Declaració de principis que significaren la via de fuga per on Espanya va esquivar el compromís, de fer efectiva la descolonització. Uns acords que van suposar, també el repartiment del territori -i de la seua població- entre el Marroc i Mauritània. I una guerra d’ocupació que va comportar morts, desplaçaments, refugiats… Una guerra que, després d’un temps d’alto el foc torna a estar activa, entre l’exèrcit de la RASD i el de l’ocupant marroquí.

En Espanya eren moments d’incertesa, en diuen per tractar de justificar una traïció ben orquestrada: els territoris a canvi de la seguretat de la cadira, del tro borbònic. La suposada desactivació de les reclamacions territorials alauites sobre el Sàhara, sobre Ceuta i Melilla… amb la no convocatòria de cap referèndum: curiosament les mateixes promeses que assegura, ara, el Sr. Sánchez que ha rebut del rei del Marroc. El govern espanyol del moment no només abandona el territori i la població, sinó que es fa còmplice dels nous ocupants col·laborant en fer més efectiva la repressió sobre els sahrauís.

Els governs espanyols, tots els que hi ha hagut durant aquests 47 anys (de la UCD, del PSOE, del PP, del PSOE-Unidas Podemos), s’han limitat ha acatar aquells acords il·legals i il·legítims. A mirar cap un altre costat, còmplices del genocidi i de la repressió marroquina. Amb el darrer capítol del govern autoproclamat més progre de la història on afirma -en solitari mundial-, a més, l’autoritat del Marroc sobre el Sàhara! Territoris i gent a canvi de suposada estabilitat política. I d’altres coses que no sabem!

Els governs de la RASD, el poble sahrauí, en aquests 47 anys han demostrat fermesa i legitimitat en la defensa del dret del poble sahrauí a la llibertat i a l’autodeterminació. Uns drets que reconeix la mateixa ONU, de la qual forma part el Regne d’Espanya.El poble sahrauí mostra amb la seua resistència que la raó no sempre es plega a la realpolitik. Dignitat!