Un any darrere d’un altre, un temporal darrere d’un altre, ens sorprenem i plorem (amb llàgrimes de cocodril) a causa de la ‘desfeta’ de les platges. Sembla que és la natura, particularment el mar, la que va en contra de nosaltres i dels nostres interessos. Per tant, cal afaiçonar-la i modificar-la per impedir que inunde xalets, bars i edificis.

Es pot parlar i discutir força de l’antic i vell costum de manipular els recursos naturals i adaptar-los als interessos de l’espècie humana. Els enginyers en són especialistes i braç executor. Cabria, així mateix, fer història geològica i constatar quantes vegades ha pujat i baixat el nivell del mar (recordem les quatre famoses glaciacions, la darrera, Würm, acabada «a penes» fa uns 10.000 anys). Cap estudiar, també, les vegades que els cursos fluvials han serpentejat per trobar-se amb les aigües marines a través de les arenes.

Tanmateix, no cal ser massa erudit o llest per constatar on estan situats els pobles de la Safor: ‘sempre’ a una distància i alçada prudencial en relació al mar, inclosos els més propers com puguen ser Xeraco, Daimús, Miramar o Piles.

Fins als inicis del segle XX, l’acostament plaent i el pelegrinatge a les platges era puntual, sobretot per sant Jaume. En tot cas, s’adreçaven algunes barraques i balnearis de fusta que es desmuntaven al setembre, abans que arribaren els temporals de tardor.

Va ser a partir de 1909 quan, a Oliva i Gandia, els comerciants boiants de taronges i alguns industrials alcoians gosaren fer les primeres cases d’obra. A partir d’ací, fruir d’una casa en primera línia, tot just davant del mar, ha estat un privilegi a l’abast d’alguns.

Tanmateix, cal recordar-ho i insistir-hi: aquest és un avantatge ‘provisional’ i circumstancial, condicionat a l’evolució geològica. La frontera entre el mar i la terra sempre ha estat, és i serà variable. El planeta està viu i no té perquè adaptar-se als nostres capricis. Uns capricis que sovint han ratllat la temeritat, la fatxenderia i la legalitat. Hauríem d’atenir-nos a les conseqüències i no plorar, hipòcritament, per perdre allò que hem col·locat a tret de les ones del mar.