En un exercici de recança i de reconstrucció turístico-cultural dels elements, avui ens mirem les muralles de la ciutat com a restes d’un passat gloriós. I, molts, pensen: en quina mala hora les van tombar! Tanmateix, si retrocedim a la Gandia de 1868 potser puguem entendre la por que els veïns de Gandia sentien en perdre la seua cuirassa protectora. Perquè, com ara mateix veurem, els murs encara acomplien una funció.
Bona part del segle XIX, i particularment el sexenni que va de 1868 a 1874, va ser molt convulsa. Si bé finalment els liberals triomfaren davant els absolutistes o carlins, hi havia moltes formes i ben diferents d’entendre i de viure la revolució liberal. Mentre uns volien solidificar i estabilitzar els canvis a favor de la burgesia censatària i moderada, d’altres, progressistes, demòcrates i republicans, anaven més enllà però utilitzaven, igualment, els mètodes conspiratius mitjançant l’exèrcit i les forces armades locals. Arreu de les comarques valencianes van proliferar tot un seguit de capitosts i partides armades que pel setembre de 1868 i l’octubre de 1869 recorregueren pobles i ciutats per tal de reclutar adeptes i proclamar la revolució i/o la República Federal.
Alguns dels caps de gavella foren fidels al general Prim i al govern constituït arran de la setembrina de 1868. Tanmateix, molts republicans es sentiren insatisfets o traïts amb la Constitució (monàrquica) de 1869 i, per l’octubre d’aquell any, s’alçaren en armes per forçar l’arribada de la República. Dels més destacats, si no el que més, va ser Joaquim Peris, El Pintor de Sueca.
El 2 d’octubre de 1869 el Pintor, junt a una gavella d’uns 400 hòmens, proclamava a Sueca un “Visca la República Federal!”; “Visca el poble lliure!”; “Muiguen el reis!”. Des d’allí faria un recorregut per Cullera, Alzira, Simat de la Valldigna, Barx, Beniopa, Gandia, Bellreguard, Oliva, Pego i Forna. Amb això tractava de reclutar nous membres per a la seua partida, requisar armes, traure diners dels fons municipals i raptar persones acabalades per demanar un rescat.
Cal dir que quan va arribar a Gandia, el 9 d’octubre, no ho va tenir fàcil. Les milícies de la ciutat s’havien organitzat, però no per afegir-se a la causa federal sinó per ocupar llocs estratègics a les muralles i barrar l’entrada als llauradors armats (i no armats) que acompanyaven el Pintoret. Sembla que hi va haver contactes: s’exigia una contribució; però en veure el panorama, amb gent armada apostada a les torres, la partida va decidir marxar cap a Bellreguard, on sí van traure alguna cosa, Oliva i Pego.
El final de les correries del Pintor va ser realment traumàtic i va segellar el fracàs de l’alçament. El dia 11, quan es trobaven a Alzira, es van enfrontar a una brigada de l’exèrcit regular comandat pel brigadier Burgos. Després d’una lluita casa per casa, els qui quedaren van haver de fugir cap a les muntanyes. Deixaven darrere, ni més ni menys, que una trentena de morts i uns altres tants presoners. L’exèrcit va tenir 14 morts i 26 ferits, si bé cal tenir en compte que unes fonts difereixen d’altres. L’informe de Burgos parlava de 61 morts entre els republicans. El Pintor moria l’abril de l’any següent, malalt de tifus i tancat a les presons de Sueca.
Molts altres foren els líders armats d’aquells moments: Salvador Perelló, a València; el metge Francesc Sánchez Cambralla, Don Simon, de Sueca; José Pérez Guillem, l’Enguerino, o Francesc Samper, Palloch, ben actiu per les muntanyes de la Marina i l’Alcoià. Sense dubte ben bé mereixen un record i un tractament, fins i tot cinematogràfic o videogràfic, si bé, francament, no m’agradaria reviure aquelles circumstàncies.
Uns anys més tard, pel 1881, en una situació un tant més tranquil·la, començava l’enderrocament de les muralles de Gandia.